Ficar límits als fills

Els nens i nenes tendeixen a actuar, a fer coses. Sovint sentim dir als pares i mares de nens menuts coses com “és que no para mai” o “és molt mogut”.

Els adults es preocupen pels comportaments dels fills. Tant s’hi val si parlem de nens petits o si parlem d’adolescents: uns creuen que han de pujar-los rectes des de ben jovenets i els altres pensen que cal estar-hi al damunt per a que no caiguin en excessos que els portin a comportaments que facin mal (a ells o als altres).

 També hi ha adults que creuen que no cal preocupar-se tant, ja que el propi desenvolupament ho ficarà tot al seu lloc de manera natural.

 Ambdues posicions són aparentment contràries. Els primers són partidaris de tenir-ho gairebé tot controlat i els segons prefereixen deixar fer i que les coses vagin passant.

 Potser la veritat està entremig d’aquestes postures?

Els explico dos exemples, coneguts per mi, que poden ajudar a debatre el tema.

 Un dia, sobre les 6 de la tarde, vaig viure una situació amb un nen petit. Estava assegut a un banc d’una estació d’autobusos, esperant l’hora per marxar cap a casa. Mentre esperava vaig treure el portàtil per avançar feina.

Al cap d’un minut, al banc del costat apareix una pilota de goma seguida un nen d’uns 3-4 anys. Tot seguit el seu pare i la que semblava ser la iaia.

El nen agafa la pilota i la tira enlaire, força recta i força alta. Instintivament vaig baixar la tapa de l’ordinador. Vaig esperar que algun dels adults li digués alguna cosa. Però no.

El nen no era especialment mogut. De fet, la seva manera de moure’s era tranquil·la, la seva parla també. Va tornar a tirar la pilota i va caure a dos pams d’on era jo. Vaig decidir aixecar-me i sortir als bancs de l’andana, a l’exterior. Quan m’aixecava la iaia li va dir al petit “a veure on tiraràs la pilota”. El pare, res.

Al cap de cinc minuts, noto com la pilota passa per davant dels meus peus, a l’andana, i va fins la part de baix d’un dels autobusos aparcats. I tot seguit va passar el nen. A quatre potes i fent tombarelles pel terra. Ara va ser la veu del pare la que es va sentir. “No vaigues pel terra, que t’embrutaràs”. El nen va ignorar les paraules del pare, va agafar la pilota i va tornar a tirar-la, passant pel davant del pare a quatre potes, mentre el pare i la iaia se’l miraven sense dir-li res de nou.

Una nova trajectòria aèria de la pilota prop d’on era jo va fer que em tornés a canviar de lloc. Ràpidament va venir el bus i vam pujar. També el nen i la pilota, amb el pare i la iaia.

Els detalls del viatge fins que vam baixar són nombrosos i alguna cosa més que divertits…

Què farien vostès en la mateixa situació? Dir-li al nen el que podia o no podia fer? Deixar-lo que anés per on ell volia? El cert és que quan van baixar del bus tothom va respirar alleujat.

ENFADO

En una altra ocasió, una noia de 13 anys diu als seus pares que surt una estona per la tarde, en un dia laborable. Li demanen on va i respòn que va amb les amigues, res més. Tampoc hi ha més preguntes. La qüestió és que la noia va amb les amigues, però no amb les que es pensen els seus pares (que de fet no saben amb qui va). A l’hora de sopar, la noia encara no ha tornat. Quan ho fa, ja tard, els seus pares ja han sopat, ningú li demana on ha estat ni amb qui, ni què ha fet. Ella tampoc explica res del que li ha passat (ella i les amigues han discutit amb una altra colla, ficant missatges de caire assetjador per les xarxes socials, tal com li han estat fent a ella mateixa des de fa uns mesos. D’això els seus pares tampoc en saben res).

Quan els seus pares li diuen que potser ha tornat una mica tard ella contesta que ja és gran i que sap el que fa.

Com poden fer els pares d’aquesta noia per conèixer millor el que fa i el li passa a la seva filla? Preguntar o no preguntar? Dir-li quan ha de tornar a casa o deixar que ella vagi decidint a cada moment?

De què depèn que decidim una cosa o una altra en aquestes situacions? (I en general en qualsevol moment en que haguem de decidir alguna cosa sobre els nens o joves).

Què fa que els adults prenguin una o altra opció? Com poden els pares i mares saber si ho estan fent bé o no amb els seus nens i joves?

Què passa amb els pares i mares que ho fan malament i ningú no els diu res? I com és possible que passi això?

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Uncategorized i etiquetada amb , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s