És possible “separar-se bé”?

Sí que ho és. Fins i tot pot arribar a ser fàcil. És més senzill quan no hi ha fills. Aleshores la parella acaba separant-se del tot quan arriba a alguna mena d’acord sobre les qüestions materials.

En el cas que hi hagi fills també pot ser fàcil, sempre i quan es tinguin algunes coses clares.

En primer lloc, cal que els qui s’estan separant fiquin davant de tot els interessos dels fills i no els seus.

Hi ha adults que el que fan és dir que prioritzen l’interès dels fills, i en nom d’això poden arribar a fer molt mal a l’altra part, sense pensar en com això pot afectar els fills.

Davant d’una situació imprevista (per exemple per un problema de salut o de feina), l’altra persona pot mostrar-se inflexible en els dies que el nen ha d’estar amb cadascú i no acceptar cap canvi.

Diu coses com que “el nen ha d’estar amb qui li toqui, ja ho van decidir els advocats”, i “això és el millor”. “Si l’altre/a no pot, doncs que s’apanyi”. Aleshores “l’altre” insisteix en que no li va bé, i el nen pot acabar tenint la sensació que ningú el vol “tenir” i que és com una pilota que l’empenten d’un lloc a l’altre.

Una altra possibilitat és que l’adult li pregunta clarament al nen “tu vols estar amb mi, no?” I el nen, davant d’aquesta pregunta directa, per no contrariar l’adult, li diu que sí. Aleshores l’adult s’agafa a allò, perquè “és el que vol el nen, i jo defenso el que vol el nen”. L’adult no es planteja que no li hauria de preguntar d’aquesta manera, ni tant sols que no li hauria de preguntar. El que s’hauria de fer és pensar primer en els fills, acordant entre tots dos unes condicions per a que tingui una relació equilibrada amb tots dos i ficar els mitjans necessaris per això.

Plantejar-li preguntes com la que hem dit fica al nen entre l’espasa i la paret (els psicòlegs en diem “conflicte de lleialtats” entre el pare i la mare, sentint-se obligat a triar entre un i l’altre) i portat a l’extrem pot acabar ocasionant que el nen, per estar tranquil, acabi “triant” i decidint estar amb un i no veient ‘altre. També pot passar que si el nen no vol triar i vol acabar amb el patiment de la situació comenci a presentar problemes de comportament importants (diferents segons la seva edat).

file1061299116518

Una segona condició és no utilitzar els fills per acabar demostrant que l’altre ho fa pitjor que nosaltres. En les converses quotidianes els adults que s’estan separant (i fins i tot els qui ja porten temps separats) poden arribar a demanar als fills que afirmin que ells ho fan bé i l’altre no. Hi ha moltes maneres, petites i subtils, però tan demolidores com una bomba, en que els adults poden fer mal. Per exemple fent comentaris com els següents:

“la roba que et vaig donar l’altre dia o no s’ha rentat o el detergent que utilitza ell/ella és el pitjor del súper. Has vist quines taques portes?”

“què et donen per menjar? Estàs més prim/a!”

“quins ulls! Què no et deixen dormir?”

Cal adobar les frases anteriors amb un to de veu de vegades irònic, sarcàstic, burleta. I moltes altres que superen la imaginació.

Aquestes “preguntetes” fiquen als infants i joves en una situació molt i molt incòmoda: en la seva presència s’està fent un judici de valor de l’altra persona que no està present. El nen pot restar paralitzat davant d’això, ja que tots els nens, sense excepció, s’estimen el seu pare i la seva mare. Al fons, no volen altra cosa que hi hagi respecte entre les persones del seu món. I ell no s’ha separat de ningú, sinó que són els grans qui ho han fet.

Si les coses no es porten bé, pot passar que algun dels adults porti el fill o filla al seu bàndol, contra l’altre. Quan això passa és possible que el nen o nena arribi a no voler saber res de l’altra persona, no responent a les seves trucades ni missatges o fins i tot negant-li la salutació quan es creuen pel carrer.

Una tercera situació que afavoreix la tranquil·litat dels fills és que hi hagi respecte total sobre com l’altra persona fa les coses a casa seva. Quan el nen torna a casa nostra després de passar els dies que li tocaven amb el seu pare o mare, intentarem no preguntar-li què ha fet aquests dies, què ha menjat, si ha fet tots els deures… i menys encara li farem preguntes sobre l’altra persona (amb qui està, qui li truca, si surt amb algú altre…). Si el fill/a vol contar-nos alguna cosa, està bé, que ho faci. Ho escoltarem i ho acceptarem amb tranquil·litat, sense crítiques ni judicis de valor. Al cap i a la fi, si ja ens hem separat cadascú pot estar amb qui vulgui, no?

Una excepció a això seria el fet que tinguéssim constància o sospites de que el nen o nena estigui rebent algun tipus de maltractament. Aleshores el que cal fer és actuar ràpid: assessorar-se amb algun professional com pugui ser un psicòleg, el treballador social del municipi o del barri, els mossos d’esquadra… i si cal ficar una denúncia.

Si ens descobrim a nosaltres mateixos fent les coses que fins aquí hem dit que no hauríem de fer, malament. Si ho veiem, almenys serà bo perquè ens n’estarem donant compte. Si a més tot seguit hi fiquem voluntat de canvi, millor.

I en el cas que no aconseguim canviar per nosaltres mateixos, cal que demanem ajut a algun professional. També serà necessari que demanem ajut si no ens en sortim amb l’exparella.

Si finalment hi ha un esforç sincer, per part de tothom, en el sentit de ficar el nen per davant de tot, els resultats acabaran sent positius per tothom.

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en Uncategorized. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s