Els adults han de mostrar les seves emocions als nens i joves?

Hi ha qui diu que sí i hi ha qui diu que no.

Els qui pensen que sí que han de mostrar les seves emocions als més joves són partidaris d’una transparència en la manera d’actuar. Mostrar sense cap problema el seu enuig, l’alegria, la tristesa, la por… diuen que fer això educa socialment els més petits i que els enforteix per quan vagin entrant al món dels adults.

Aqui podriem dir que “entre el molt i el poc està la bona mesura”.

Que els nens i joves coneguin com estan els adults que els han de cuidar potser bò, sempre i quan no els involucrin emocionalment en excés.

En què pensem? En situacions en les que els grans estan en un estat emocional intens (sigui en bé o en mal) i ho comparteixen totalment amb els nens.

Per exemple si hom ha tingut un disgust amb la parella, o a la feina i a més d’arribar a casa entre plors i amb un enuig evident, explica tot el que li ha passat al seu fill o filla. Possiblement, si és un moment encara molt recent dels fets, la manera com es dirà al fill allò que ha passat estarà poc provista d’arguments racionals i molt envoltada de judicis de valor cap als possibles “causants” de la situació. El fill es trobarà així enmig d’una situació per a la que segurament encara no està prou preparat.

El que seria una altra cosa seria aquella situació en què l’adult assumeix ell la “digestió” de la situació i quan ja està més tranquil poc compartir-ho amb els més joves (sigui directament sigui a través de converses que puguin ser escoltades pels més joves). Aleshores podrà trobar respostes adients per a la comprensió del xiquet o xiqueta, podrà parlar-li amb un llenguatge que el petit o jove sigue capaç d’entendre.

A l’altra banda estarien aquelles persones que prefereixen no compartir en absolut les seves emocions amb els més joves. Per això, oculten qualsevol problemàtica que pugui haver-hi a la família, amb la pretensió de no afectar de cap manera als nens i joves. Sovint creuen que quan seran grans ja aprendran què fer i com afrontar cada situació.

Això pot tenir un avantatge: no cal esforçar-se en explicar res als nens, ja que està totalment separat el món de les emocions adultes respecte del món de les emocions dels infants.

Però també pot tenir grans inconvenients: els nens no tenen una vivència de vinculació emocional per part de l’adult. I si no hi ha aquesta vinculació, difícilment el nen o jove confiarà en l’adult. Per al que sigui.

(Important: per la nostra pràctica, arribem a la conclusió de que els nens sempre ho saben tot, i “si hi ha alguna cosa que no saben, saben que hi ha alguna cosa que no saben”. No es pot amagar mai res del tot, sempre s’acaba sabent alguna cosa).

file0002018495969

Per tant, com fer-ho? Què és millor?

Per la nostra experiència, proposem que els adults mostrin les seves emocions. I que ho facin de manera que els més menuts ho puguen entendre.

Quin problema hi ha en què ens vegin plorar? Quin problema hi ha en què notin que estem enfadats? O que vegin que estem tristos? Hi ha inconvenient en què ens vegin contents? (Perquè si l’alegria és una emoció, la tristesa n’es una altra. Només han de conèixer les emocions “positives”?)

Sovint el que incomoda als adults són les preguntes que els nens fan quan els veuen alterats (expressant qualsevol emoció): “mama, perquè estàs trista?”, “papa, t’he fet enfadar jo?”, “com és que avui no vols jugar amb mi?” “perquè crides tant, avui?”.

Els adults diuen coses com “no estic trista” (mentre s’eixuga les llàgrimes) “no estic enfadat” (amb les celles i els llavis ben apretats i la veu ronca) “sempre vols que jugui amb tu, i no puc estar tranquil!” “jo no crido!” “si em fas més preguntes sí que cridaré!”.

Una altra situació, molt intensa pel que fa a l’expressió o contenció de les emocions, són les morts de persones properes. Els adults generalment miren d’apartar als nens d’aquestes situacions i dels enterraments. De tant en tant he pogut veure families en les que els adults pregunten als petits què volen fer: si volen assistir al tanatori, a l’enterrament… i els petits pregunten què es fa a cada lloc i decideixen si hi participen. Si els grans responen clarament el què s’hi fa amb paraules entenedores per als petits, aquestes entendran més fàcilment com es sent tothom, fins i tot ells mateixos.

No es tracta de ficar-los enmig dels assumptes dels grans, es tracta de ser sincers, i que quan estiguem en algun estat emocional evident no mentim sobre com estem.

Com apuntàvem al principi, entre el molt i el poc està la bona mesura. Cada societat té els seus costums, i el que a un lloc es considera normal a un altre lloc és estrany.

Permetre que els més joves vegin als més grans com es comporten els facilitarà l’aprenentatge de com la gent es porta en societat. Perquè, al cap i a la fi, les emocions tenen el seu origen i la seva fi en la convivència entre les persones. No?

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en child, emociones, emocions, nens, niños, sentimientos. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s