Enfadar-se amb adolescents

Papa, m’has de portar a casa de T. Hem quedat allí per celebrar el cumple. Hi va tothom”.

Aquesta frase tan conciliadora la va dir la meva filla adolescent un divendres a les 20,15h quan jo ficava els peus a casa. Tenia una entrada forta de feina i vaig estar tota la tarde al despatx enllestint papers. La trobada per al cumple era a les 21h a la casa de T., fora de la ciutat.

A més amb la meva dona haviem acordat que aniriem a sopar a casa d’uns amics. A les 21h.

Vaig pensar que si marxavem ara tindria temps d’arribar a l’hora.

Au pos, cap al camp.

Trenta minuts després arribavem a casa de T. Després de fer una volta nocturna perduts per camins i caminets.

Jo dient-li a ma filla “truca a algú” i ella, en lloc de trucar, parlant pel whatsapp.

Després de mitja hora voltant i jo esbufegant, em fa “la pregunta”:

papà, ja sé que tens raó, que ens hem perdut i que és fosc… Però què en treus d’estar enfadat?

Allò va ser com un cop de puny a l’ànima. Realment, què en treia jo d’estar enfadat.

Ja haviem decidit que sí, que ella aniria a casa de T., que hi passaria la nit (una i no dues com volia d’entrada). I per tant, què en treia jo d’estar enfadat?

Vaig dir-me a mi mateix: “de vegades aquesta xiqueta no sembla una adolescent, de vegades sembla més gran”. I aleshores em vaig desinflar. Em va passar l’enuig de cop. Així mateix.

I ella que em torna a preguntar (tot l’anterior va passar pel meu cap en menys d’un segon) “perquè segueixes enfadat, què en treus?

Els adolescents necessiten enfadar-se amb els adults

Els adolescents necessiten enfadar-se amb els adults.  (Fotografia: de Morguefile)

 

 

No estic enfadat”, li dic. I em vaig sentir a mi mateix ja amb una altra veu. Seriosa però ja sense enuig. I li vaig explicar el que em passava: que no m’agradava perdre’m per la nit, que ja no m’agradava conduir per la nit i que de fet em fatigava força i que a aquella hora ja hauria d’estar a un lloc amb la seva mare i uns amics.

Vam arribar ja a casa de T i la vaig deixar.

De tornada cap a casa vaig pensar que de fet confiem en ella (sinó no l’haguessim deixat anar) i que hi ha coses que ja no podem controlar perquè la inversió forta ja està feta. Durant molts anys, quan encara era una xiqueta.

I jo què en treia d’enfadar-me. Pos res de res.

El que em passava és que estava davant d’una adolescent, que necessita fer enfadar als grans per adonar-se que ella és ella i que és això, una adolescent.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en education, Uncategorized i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Enfadar-se amb adolescents

  1. nando reverter ha dit:

    l´altre dia jugavem “veritat o mentira” o quelcom similar… una de les filles va dir que jo era just, quan el dia avans l´avia escridasada de valent… obviament són adolescents, però sobretot, son persones i a mi em tenen en escac… i mat, permanentment…

    • joancarlesobiol ha dit:

      Gràcies pel teu comentari, Nando.
      Quan escrivia el post pensava en dues coses: una la permanent contradicció que sembla governar sovint la manera d’actuar dels adolescents. I sobretot pensava en com els adults ens encallem de vegades en les nostres emocions (en el cas que jo descrivia, l’enuig) i els joves per la seva banda són capaços de passar pàgina ràpidament. (Tot i que de vegades no ho sembla!!)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s