Violència a l’educació: a l’escola i a la família.

Fa unes setmanes amb els alumnes de la universitat vam parlar de la utilització del càstig físic.

La immensa majoria veien bé que amb els nens es pugués utilitzar algun cop si era necessari, però dins d’uns límits. Per matisar això deien expressions com “una surreta”, “sense passar-se”…

I clar, a l’escola no. Però els pares i mares sí: afirmen que ells com a futurs mares i pares poden fer servir en algun moment algun tipus de violència, però com a mestres no. I la coherència de la persona, on queda? La seva resposta era que una cosa és una cosa, i l’altra és l’altra: “no és el mateix fer de pare o mare que fer de mestre”.

La violència trenca la imatge del qui la fa.

O sigue que és menys exigent fer de pare i mare? Aleshores sí que hi ha permís per donar cops als nens?

Em vaig quedar desconcertat.

En la meva experiència com a pare sí que he donat alguna vegada alguna bufetada. I sempre m’he penedit d’haver-ho fet. Sempre. Fins al punt que ara mateix ja no recordo quan va ser la darrera vegada que ho vaig fer. I sobretot em va servir per veure que la violència sempre és el fracàs de l’educació. Sense excepcions.

Sempre hi ha alternatives a la bufetada, a la violència de qualsevol tipus. Crec que és l’obligació de qualsevol adult trobar camins alternatius a l’ús de la força. Sinó no parlem d’educar, parlem d’una altra cosa.

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en Uncategorized i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

3 respostes a Violència a l’educació: a l’escola i a la família.

  1. martimillanes ha dit:

    “Sempre hi ha alternatives a la bufetada, a la violència de qualsevol tipus. Crec que és l’obligació de qualsevol adult trobar camins alternatius a l’ús de la força. Sinó no parlem d’educar, parlem d’una altra cosa.”
    Tens tota la raó Joan Carles. L’autoritarisme per la força, perd tota la autoritat. El problema és que els pares no neixen ensenyats. L’assignatura “Ser pares” no existeix.
    I sent així, la gran majoria es limita a fer el mateix que van viure quan eren infants, o tot el contrari si son rebels.
    Pels que els vulguin informar però, hi ha molta literatura per aprendre. Per tant, tampoc és una excusa.

    • joancarlesobiol ha dit:

      Gràcies pel teu comentari, Martí. Estic d’acord amb la teva aportació. A més, els pares i mares d’avui en dia també poden intercanviar experiències amb altres persones que tinguen fills. El que passa és que primer cal prendre consciència de que s’ha de canviar alguna cosa.

      • Martí Millanes ha dit:

        Tens raó Joan Carles, I això és vàlid en qualsevol circumstància de la vida. Per capgirar qualsevol situació primer s’ha d’admetre el que s’ha fet malament i només quan en ets conscient és quan estàs en disposició de canviar-ho. Però fa falta una bona dosi d’humilitat per admetre el propis errors! I disculpa per contestar tant tard, entro poc a wordpress!

        Salutacions cordials!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s