AIXÍ ÉS LA VIDA, SEMBLA

I de cop i volta es fa present allò que tu ja saps però que encara no estava reconegut per tothom: els pares s’han fet grans.

D’uns anys cap aquí fan menys coses. No moltes menys, no creguis. I les que fan les fan més lents. Ja se’ls hi diu, però ni cas.

I tot d’una: patapam. La salut que diu adéu. Una mica. Una micota. I a l’hospital. Ingrés i trencament total de la rutina, adéu al dia a dia. Ai.

Pel cap passen molts pensaments, molts. I pocs de bons. Estarà molt temps aqui? Se’n sortirà?

En algun petit moment t’imagines un desenllaç fatal. (Cosa que d’altra volta algun dia arribarà. Per tothom). Però no ara. Ara no t’ho imagines. I et sents culpable per haver-ho pensat. Com si el que tu penses tingués el poder de crear la realitat.

I t’obligues a pensar en positiu. Com si el que tu penses tingués el poder de crear la realitat…

Fins que arriba un moment que assumeixes el que hi ha. Estem a l’hospital, no sabem com anirà i confiarem en la gent que hi treballa.

Veus que tot el que t’expliquen té sentit: si li passa això farem allò, si reacciona així farem allò altre. I així.

iaia

I t’acostumes (ràpid, quin remei) a la nova quotidianitat: estem a l’hospital i la teva mare està fomuda. Et trobes amb coses que no t’havies trobat: donar-li el menjar a la boca, ficar-li les sabatilles als peus, caminar al seu costat fins arribar al servei, encendre el llum, obrir l’aixeta perquè va dura (la darrera vegada que va passar tot això entre vosaltres tu eres molt molt petit, ni ho recordes ja, i era a l’inrevès), donar-li la tovallola, tornem-hi cap al llit, poc a poc. Pujar i baixar el llit, així ja va bé. Fica el coixí. Està bé així.

Baixes a sopar o dinar (estàs a prop de no saber a quin dia estàs) i veus altra gent que intueixes en situacions paregudes. No et consola. Però potser així no et sents tan sol.

I tot de cop penses en ton pare, en com l’has vist aquests dies. Desorientat (no molt) i mirant-se la mare com tu no t’hi havies fixat mai que ho feia. Ha trucat quan no ha estat aquí: ha tingut fred? Què ha esmorzat? Ha dormit? Punyeta. Veus als teus pares com no els havies vist mai. Aquest moment no havia arribat mai. Ara sí.

Et venen al cap aquelles coses per les que t’has pogut enfadar amb algú en algun moment. Quines tonteries que et semblen, ara… I t’emprenyes amb tu mateix per no haver dit el que trobes que hauries d’haver dit en temps passats. T’estimo. Sóc el teu fill. Gràcies per ser la meva mare.

Així és la vida, sembla.

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en Uncategorized. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s