I què és una bona família?

Us proposo una definició de família que té la pretensió de ser vàlida per a totes les cultures: « una família és un grup de persones que pretenen desenvolupar criatures per incorporar-les a la seva manera de veure el món. Per això fan el que han après anteriorment quan els han criat a ells mateixos».

Reconec que aquesta definició és inexacta per aquelles persones que decideixen viure juntes i a la vegada decideixen no tenir fills. Podrien dir-me «i nosaltres no som una família perquè no volem tenir fills?» I tindrien raó en la seva pregunta-queixa. Però és que jo a la família li dono el sentit de mantenir i estendre una manera de veure el món, una concepció de la realitat; per això crec que és essencial el fet de tenir fills.

És clar que hom pot aspirar a estendre la seva visió del món per altres mitjans que no siguen tenir fills (escriure un llibre, pintar quadres, i ves a saber quantes maneres més). Però jo penso que aquesta és la manera més habitual al llarg de la història de la humanitat.

Dit això, per mi «una bona família és aquella que és eficaç en la seva pretensió d’educar fills, atenent-los adequadament de manera que combina en la criança dosis de fermesa i de tendresa. Això ho fa de diferent manera en funció de les necessitats canviants dels fills, permetent i estimulant l’autonomia dels nens i joves fins que assoleixen la capacitat de viure de manera plenament independent».

Queda clar per tant, a partir d’aquesta definició, que una família no sempre serà de la mateixa manera, estable, sinó que haurà d’anar modificant la seva manera de fer les coses per tal d’adaptar-se als canvis que el creixement dels fills provocaran. Si una família es manté fent el mateix malgrat l’evolució dels fills ens trobarem davant d’una família rígida (per exemple). Però en sentit contrari, si una família canvia tant sovint que no permet als nens trobar en els adults referències estables durant una època del seu creixement ens trobaríem davant d’una família incoherent i impredictible (de la que els nens no sabrien què esperar a cada moment).

O sigui que una família hauria de ser flexible i predictible per les necessitats de les persones a les que està criant.

Des d’uns anys cap aquí, a més, socialment ha agafat molta importància la presència d’altres generacions a les famílies: els avis. Fa unes dècades no era estrany que a una mateixa casa convisquessin diferents generacions d’una mateixa família. Potser això era més clar en ambients més rurals, però no era estrany en general. (Per una reflexió més profunda sobre el tema podeu llegir aquesta entrevista a la psicoanalista francesa Françoise Dolto). Els canvis socioeconòmics dels darrers 50-60 anys han fet que s’hagi fet tot més «urbà», i la família s’ha reduït en la seva dimensió, sent més habitual que convisquin només dues generacions a una casa (pares i fills). I precisament aquesta reducció del tamany familiar ha portat una mena de retorn al passat: els iaios tornen a ser necessaris per la criança dels fills.

Què se’ls demana als avis? Poden fer el que se’ls demana? Han de fer-ho? Volen fer-ho? Com s’arriba a acords reals sobre com s’han d’implicar els avis en la criança dels més petits? Està cadascú al seu lloc o hi ha interferències?

Advertisements
Aquesta entrada ha esta publicada en Uncategorized. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s