Totes les famílies són bones?

Clarament no. Hi ha persones que són perjudicials pel desenvolupament dels altres membres de la seva família. Hi ha gent que maltracta els altres (i de fet podem dir que principalment maltracta els familiars) de manera més o menys explícita i amb més o menys duresa. Un pare o mare pot no haver pegat mai ni a la parella ni als fills, però pot estar fent-los viure un infern només amb les paraules amb què els hi parla. Això seria un maltractament de tipus psicològic, més difícil de detectar que el maltractament físic.

La manera com un es relaciona amb els altres (i això va sobretot pel que fa a l’àmbit familiar), té molt a veure amb allò que s’ha viscut a la família d’origen. Per exemple, l’estil que jo tingui de fer de pare tindrà molt a veure amb la manera que el meu pare va fer de pare amb mi.

En les relacions afectives, no fem altra cosa que allò que sabem fer. I sabem el què hem après, i aprenem el que hem viscut. O sigui, que en certa manera crec que fem amb els altres segons ens han viscut a nosaltres.

Tot l’anterior vol dir que no podem canviar les coses? No podem millorar, amb els nostres fills,  la manera com els nostres pares i mares ens van tractar a nosaltres?

I en sentit contrari, és possible que per una o altra raó eduquem els fills pitjor que els nostres pares ho van fer amb nosaltres?

Totes les famílies poden ser bones? Penso que la majoria sí que ho poden ser. De fet la majoria ho són.

good-family

N’hi ha una petita part que no se’n surten, però. I segurament no sabem tots els casos en què els nens pateixen a casa seva. Desconeixem la totalitat de casos ens els que hi ha un o altre tipus de maltractament. En aquells casos que queda clar el mal funcionament de la família, pot haver-hi fins i tot intervenció de l’administració (vigilant la família, o fins i tot treient els nens d’aquella casa de manera temporal o definitiva). Tot sigui dit, l’administració de vegades també s’equivoca.

Però amb suport adequat (en el moment d’intervenir, en el tipus de suport que es doni a la família: professionals que actuïn correctament, activació dels recursos existents en la pròpia família bàsicament, establiment d’una relació de confiança autèntica amb la família) el mal funcionament es pot redreçar. De vegades, una consulta a un psicòleg, a un mestre, pot donar un nou punt de vista sobre la dificultat que la família està vivint i ajudar a crear una nova manera (més positiva) d’abordar una situació.

Per tant, contestant les preguntes presentades abans: sí que poden canviar les coses, a pitjor i a millor.

Diferents situacions poden fer que la qualitat de la criança que es dóna als fills empitjori (des d’un empobriment econòmic de la família fins una separació dels adults mal resolta, passant per algun accident o malaltia greu que trenqui la continuïtat de la cura dels fills). Però també hi ha elements que permeten la millora de la qualitat de criança: el contacte amb altres famílies que tinguin models més positius d’educació, la disponibilitat de recursos per demanar ajut i orientació en l’educació, i en general, tota situació que permeti als adults dedicar un temps a pensar sobre l’adequació de la seva actuació respecte de les necessitats dels fills.

Idealment, el millor és prevenir, actuant abans que apareguin les dificultats en el si de les famílies. Una eina que hem experimentat com a potenciadora dels recursos propis de les famílies és el grup d’aprenentatge compartit, en el que diverses persones que tenen en comú el fet de tenir fills fiquen en comú la seva experiència quotidiana en la criança dels fills i aprenen els uns dels altres en la presa de decisions referent a l’educació dels seus infant i joves.

En general, crec que una família és bona pel que fa a la tasca de criar els fills si, tal com vam dir en la definició de família que proposàvem a l’entrada anterior, combina adequadament fermesa i tendresa. La fermesa transmet als fills i filles la vivència dels límits (en el sentit que els infants i joves van vivint les normes del context social on estan vivint) i la tendresa els transmet el fet de sentir-se estimats i constitueix la base de la seguretat en ells mateixos. Aquesta combinació permet que els nens visquin en ells mateixos que són algú per al món i que són algú per als seus. Dit d’una altra manera: els altres (la societat i la família) els tenen en compte i els donen identitat.

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en child, educación, education, familia, psicòleg, Uncategorized. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s