Per on poden començar les dificultats de les famílies?

Ja al principi, des del primer moment. Considerant la família-tipus, a la nostra cultura una família comença quan dues persones decideixen viure juntes.

A la convivència cadascú hi aporta el seu propi bagatge: la seva experiència individual, les seves expectatives, i sobretot la seva visió (gairebé sempre implícita) de com ha de ser la convivència entre dues persones.

Em refereixo bàsicament a la seva pròpia experiència d’haver viscut en una família: la família d’origen. Els seus pares. En aquests ha vist un model de relació, i d’una manera o altra el té en compte al moment de crear la seva nova família. Si considera positiu aquest model familiar, segurament voldrà reproduir-lo; i si el considera negatiu, el tindrà en compte per actuar de manera contrària (o almenys diferent).

Sigui com sigui, la nova família s’enfronta a la tasca de crear el seu propi territori. Anirà bastint, dia a dia, els seus propis costums, els seus petits rituals i activitats quotidianes. La parella s’haurà d’anar diferenciant de les respectives famílies d’origen. Si en aquesta primera fase aconsegueixen inventar el seu propi món i marcar els límits respecte de les famílies de procedència, la consolidació de la futura parella serà més probable. Però si inicialment no és així, la solidesa de la nova família no serà molta i estarà oberta a interferències de gent de fora de la família, principalment una o altra (i de vegades ambdues) de les famílies d’origen.

generacions

Ara bé, la prova de foc de la creació d’una família arriba amb els fills. Quan la nova parella s’enfronta a la tasca de criar els fills és el moment de marcar definitivament la pròpia manera de ser de la família, tallant les interferències externes i desenvolupant la seva pròpia identitat. Decidir si els fills els crien els propis pares o bé permeten que ho facin els iaios; inventar els seus propis costums en qüestions aparentment poc importants com els dinars familiars, les celebracions, etc., fa que la família pugui dir (o no) «nosaltres això ho fem així». I així, dia rere dia, es consolida una manera de fer i una manera de ser: la pròpia i independent (que no vol dir aïllada) o bé una manera sotmesa o depenent d’altres i sense criteri propi. I ara ja amb la presència d’uns fills que presencien aquest model de relació entre les diferents generacions familiars.

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en Uncategorized. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s