Què pensen les famílies de com han d’educar els seus fills?

Normalment la gent no es para massa a pensar amb quins criteris criarà i educarà els seus fills. (Quan parlo de «criança» ho dic en el sentit de la paraula «criar», que ve del llatí «creare», que vol dir «tenir cura, alimentar, tenir fills». També considero el sentit de la paraula «educació», que en el seu origen llatí ve a significar «guiar o conduir en el coneixement»).

Cada família té la seva pròpia visió de què fer amb els fills. Els estudis que s’han fet en els darrers anys amb famílies descriuen bàsicament quatre maneres de considerar com s’han de criar els fills.

Un primer grup de pares i mares consideren que als nens no se’ls ha de fer gaire cosa més que alimentar-los bé i garantir-los una bona salut. Creuen que la natura ha de seguir el seu curs a partir del fet de garantir precisament un entorn el més natural possible. Pensen que les coses del voltant dels nens i nenes no influiran gaire en com creixen, sinó que serà una adequada salut el que garantirà un desenvolupament sa. Aquestes persones són les que es coneixen com «nurturistes».

Un altre grup de persones, les conegudes com «innatistes», pensen que tot el que seran els nens i nenes ja ve determinat pel seu naixement, i que res del que puguen fer alterarà el seu desenvolupament. No es solen preocupar massa d’incidir en la criança dels fills, ja que creuen que tot està previst des del principi. És com si creguessin que els nens i nenes porten una mena de programació que fa que les diferents etapes i fites del desenvolupament dels fills es vagin produint sense problemes i segons el que està previst des del principi.

D’altres creuen que és important assegurar que l’entorn de nens i nenes sigui el més ric possible, ja que pensen que els estímuls que es trobaran al seu voltant determinaran que es desenvolupin d’una o altra manera. Potser són aquestes persones les que donen molta importància a la influència d’elements com «les companyies» amb que es trobin els infants.

Els qui consideren aquesta visió del desenvolupament dels nens i nenes són els coneguts com «ambientalistes».

I en darrer terme, hi ha qui considera que els nens i nenes tenen un paper protagonista en el seu propi desenvolupament, i deixen que vagin prenent les seves pròpies decisions i assumint-ne les conseqüències. A partir d’aquestes experiències els nens van aprenent, desenvolupant-se i entenent com funciona el món. Les persones que tenen aquesta visió són les que hom anomena «constructivistes», ja que creuen que en certa manera, el nen «construeix» ell mateix el seu món a partir de les seves pròpies experiències.

Aquestes quatre maneres de veure el desenvolupament dels infants no són hermètiques, però. Pot passar que un dels adults tingui una manera de veure l’educació dels fills que sigui nurturista i que l’altre adult tingui més aviat una visió constructivista. Aleshores el que passarà és que tots dos aniran ficant en comú la seva manera de veure l’educació i molt probablement aniran modificant el seu propi punt de vista. I això segurament no serà tan explícit com ho presentem aquí. Es produirà a l’hora de decidir coses sobre els fills.

family-mussolsPer exemple, quan els nens es comencin a trobar amb el fet que a l’escola els manen deures per fer a casa el progenitor que té la visió nurturista no donarà cap importància al fet i l’altre (el constructivista) plantejarà als petits que reflexionin sobre el tema i sobre les conseqüències que poden tenir tant si fan els deures com si no els fan. Entre tots dos adults pot passar que el constructivista demani a l’altre (que és nurturista) que li doni suport en allò que està dient al petit. I l’altre li pot contestar que no troba necessari ni tant sols plantejar-se la qüestió.

Què podria passar entre tots dos? Doncs que el qui dóna importància als deures acabi entenent que l’altre realment ho veu molt diferent a com ho veu ell i que el que no li dóna cap importància als deures accedeixi a donar suport a l’altre adult davant del fill.

I així, prenent petites decisions en la quotidianitat dels nens i nens, és com es ventila la manera de veure el món que tenen els progenitors i es construeix l’estil familiar, que difícilment serà únic i pur. Una altra qüestió seria que els adults no es fiquessin d’acord. Aleshores podria ser que un dels dos «plegués» de la seva part de responsabilitat en la criança dels fills, o bé que la solidesa de la parella es fes més feble. I si aquí hi afegim el que en l’entrada anterior sobre la influència de les famílies d’origen, doncs ja ho tenim tot una mica més embolicat.

Ja veieu, tot influeix en tot. Qui s’havia pensat que això seria fàcil?

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en educación, education, familia, tipos de familia, Uncategorized. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s