Com es construeix una família?

Ja hem parlat en altres apartats/entrades anteriors dels tipus de família, mirat des d’una o altra perspectiva.

Ara potser toca veure ja com es fa una família. Clar que no serà el mateix segons el tipus de família que es tracti: no es forma igual una família nuclear clàssica que una família reconstituïda.

Però crec que en tots els casos, o gairebé, hi ha una sèrie de coses que totes comparteixen. Mirem-ho.

(I) Els fonaments

Allò que no es veu (cosa habitual en els fonaments, no?)

Aquí parlaríem de com és cadascú. De les coses que aporta cada persona a la família. I això depèn de la seva forma de ser ( personalitat, caràcter… com vulguem dir-ho).

Es fa difícil aclarir si som d’una manera o altra perquè ja naixem així o perquè ens han fet així. La qüestió és que la persona arriba al moment de crear la seva pròpia família amb una preparació que no la té cap altra persona al món: la seva pròpia preparació. Cap altra persona al món és com ella. I el mateix passa amb l’altra persona, la que viurà amb ella. Total, que ja ho tenim: dues persones que es coneixen més o menys, irrepetibles (com tothom, clar) i que es fiquen a viure junts a veure si la cosa funciona.

La primera cosa que serà necessària és que hi posin ganes: si no hi ha voluntat de fer una cosa nova difícilment es farà. De vegades he vist parelles que s’han ficat a viure juntes per inèrcia: portaven molt temps juntes (fa anys se’n deia que portaven anys de festeig) i el costum d’haver vist que les coses sempre es feien d’aquella manera les portava a no plantejar-se massa què fer. S’ajuntaven i prou. (Quan dic «s’ajuntaven» em refereixo simplement a viure junts; no entraré sobre si estan casats o no).

                 El Josep i la Júlia feia uns 5 anys que sortien junts. S’estimaven (se suposa)  i                      van decidir casar-se. Podrien simplement haver-se ficat a viure junts, però van preferir casar-se perquè els agradava això de ficar-se de blanc i tot el que comporta la cerimònia matrimonial clàssica. Van casar-se, van anar de viatge de noces, i al cap de 6 mesos de viure a la seva nova casa van decidir separar-se. «Vam veure que no ens estimàvem. No érem com ens pensàvem».

Casos com el de la Júlia i el Josep cada cop abunden menys: les parelles solen ficar-se a viure juntes un temps, i si la cosa no funciona ho deixen estar i ja està. Això segurament estalvia patiments innecessaris.

El que deien aquesta parella apunta a un altre tema: de vegades les coses no són com ens esperem.

Ai! Les expectatives…! Quan la gent enceta una relació espera coses de l’altra persona. O més aviat caldria dir que desitja coses de l’altra persona? No és el mateix…

I clar, un espera que les coses vagin bé a la seva manera. I l’altre ho espera a la seva, no a la de l’altre. Si són capaços d’adonar-se que són diferents i que si volen tenir un futur junts caldria que tots dos canviessin, les coses anirien bé més fàcilment. Però si no és així, s’ho passaran malament.

girls

Clar, un espera que les coses vagin d’una manera perquè a lo millor no n’ha conegut cap altra. Per això si ha d’esforçar-se perquè la vida de parella tingui futur haurà de fer canvis i fer coses diferents a com les ha fet sempre.

I s’hauran d’espavilar en comunicar-se clarament, així evitaran malentesos. Si no aclareixen què volen dir en cada situació l’altre interpretarà les coses a la seva manera (bé, en realitat això és el que fa tothom…). Vull dir que si no queda una cosa prou clara el millor és preguntar què vol dir allò que està passant. Si queden dubtes poden aparèixer ombres. I si les ombres s’allarguen doncs no anem bé.

Sabeu què? Que si les coses no s’aclareixen sempre hi ha la sensació que se’ns escapen coses, i aleshores la sensació de confiança se’n va a fer punyetes. I ves, quina solidesa de parella es pot aconseguir així. Cap. O poca. Per això cal parlar clar, i si les coses no funciones doncs es fa el que calgui (ep, sempre dins de límits de respecte amb tothom, eh?) per aclarir-ho o bé es deixa estar i ja està.

La fluïdesa en la comunicació influeix en la confiança que la parella construeix entre ella. L’altre confia en mi? Jo sento que puc confiar en l’altre?

Què vol dir «confiança»? Contar-ho tot, tot? Aleshores no he de tenir cap raconet que sigui només meu? Ho he de compartir tot? No hi ha receptes, almenys això penso jo. Tot depèn.

                Andreu i Jordi creien que la relació aniria bé. Andreu volia una vida tranquil·la 

          i previsible; Jordi també, però no tant. Li agradava que de tant en tant el sorprenguessin. I per això ell mateix en alguna ocasió preparava alguna petita sorpresa per l’Andreu (algun petit viatge, sortir a sopar de manera imprevista…) Però això a l’Andreu no li feia el pes, ni fer-ho ell ni que li donessin a ell les sorpreses. El Jordi es sentia cada cop més incòmode. Aquell no era l’Andreu que ell coneixia. No s’esperava que fos així. I s’enfadava amb ell. Andreu va començar a veure un Jordi menys alegre, desconegut. Fins que tots dos van veure al seu costat a un desconegut.I allò va començar a enfonsar-se.

Si una persona encaixa bé el fet que no es compleixin les seves expectatives, podrà estar disposada a inventar coses per tal de fer alguna cosa conjuntament amb l’altra persona. En canvi, si les coses no van com un esperava i això es viu només com una pèrdua personal és possible que no s’arribi a construir mai un fonament sòlid.

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en familia, pareja, tipos de familia i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s