Violència a l’educació: a l’escola i a la família.

Fa unes setmanes amb els alumnes de la universitat vam parlar de la utilització del càstig físic.

La immensa majoria veien bé que amb els nens es pugués utilitzar algun cop si era necessari, però dins d’uns límits. Per matisar això deien expressions com “una surreta”, “sense passar-se”…

I clar, a l’escola no. Però els pares i mares sí: afirmen que ells com a futurs mares i pares poden fer servir en algun moment algun tipus de violència, però com a mestres no. I la coherència de la persona, on queda? La seva resposta era que una cosa és una cosa, i l’altra és l’altra: “no és el mateix fer de pare o mare que fer de mestre”.

La violència trenca la imatge del qui la fa.

O sigue que és menys exigent fer de pare i mare? Aleshores sí que hi ha permís per donar cops als nens?

Em vaig quedar desconcertat.

En la meva experiència com a pare sí que he donat alguna vegada alguna bufetada. I sempre m’he penedit d’haver-ho fet. Sempre. Fins al punt que ara mateix ja no recordo quan va ser la darrera vegada que ho vaig fer. I sobretot em va servir per veure que la violència sempre és el fracàs de l’educació. Sense excepcions.

Sempre hi ha alternatives a la bufetada, a la violència de qualsevol tipus. Crec que és l’obligació de qualsevol adult trobar camins alternatius a l’ús de la força. Sinó no parlem d’educar, parlem d’una altra cosa.

Publicat dins de Uncategorized | Etiquetat com a | 3 comentaris

PREVEURE LA VIOLÈNCIA

Aquí podeu veure l’entrevista que em va fer la Sílvia Alarcón a la secció “Afectes Personals”, al Canal 21 Parlem de la violència, de com podem avançar-nos i com la podem afrontar de la millor manera.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Enfadar-se amb adolescents

Papa, m’has de portar a casa de T. Hem quedat allí per celebrar el cumple. Hi va tothom”.

Aquesta frase tan conciliadora la va dir la meva filla adolescent un divendres a les 20,15h quan jo ficava els peus a casa. Tenia una entrada forta de feina i vaig estar tota la tarde al despatx enllestint papers. La trobada per al cumple era a les 21h a la casa de T., fora de la ciutat.

A més amb la meva dona haviem acordat que aniriem a sopar a casa d’uns amics. A les 21h.

Vaig pensar que si marxavem ara tindria temps d’arribar a l’hora.

Au pos, cap al camp.

Trenta minuts després arribavem a casa de T. Després de fer una volta nocturna perduts per camins i caminets.

Jo dient-li a ma filla “truca a algú” i ella, en lloc de trucar, parlant pel whatsapp.

Després de mitja hora voltant i jo esbufegant, em fa “la pregunta”:

papà, ja sé que tens raó, que ens hem perdut i que és fosc… Però què en treus d’estar enfadat?

Allò va ser com un cop de puny a l’ànima. Realment, què en treia jo d’estar enfadat.

Ja haviem decidit que sí, que ella aniria a casa de T., que hi passaria la nit (una i no dues com volia d’entrada). I per tant, què en treia jo d’estar enfadat?

Vaig dir-me a mi mateix: “de vegades aquesta xiqueta no sembla una adolescent, de vegades sembla més gran”. I aleshores em vaig desinflar. Em va passar l’enuig de cop. Així mateix.

I ella que em torna a preguntar (tot l’anterior va passar pel meu cap en menys d’un segon) “perquè segueixes enfadat, què en treus?

Els adolescents necessiten enfadar-se amb els adults

Els adolescents necessiten enfadar-se amb els adults.  (Fotografia: de Morguefile)

 

 

No estic enfadat”, li dic. I em vaig sentir a mi mateix ja amb una altra veu. Seriosa però ja sense enuig. I li vaig explicar el que em passava: que no m’agradava perdre’m per la nit, que ja no m’agradava conduir per la nit i que de fet em fatigava força i que a aquella hora ja hauria d’estar a un lloc amb la seva mare i uns amics.

Vam arribar ja a casa de T i la vaig deixar.

De tornada cap a casa vaig pensar que de fet confiem en ella (sinó no l’haguessim deixat anar) i que hi ha coses que ja no podem controlar perquè la inversió forta ja està feta. Durant molts anys, quan encara era una xiqueta.

I jo què en treia d’enfadar-me. Pos res de res.

El que em passava és que estava davant d’una adolescent, que necessita fer enfadar als grans per adonar-se que ella és ella i que és això, una adolescent.

Publicat dins de education, Uncategorized | Etiquetat com a , , , | 2 comentaris

Els adults han de mostrar les seves emocions als nens i joves?

Hi ha qui diu que sí i hi ha qui diu que no.

Els qui pensen que sí que han de mostrar les seves emocions als més joves són partidaris d’una transparència en la manera d’actuar. Mostrar sense cap problema el seu enuig, l’alegria, la tristesa, la por… diuen que fer això educa socialment els més petits i que els enforteix per quan vagin entrant al món dels adults.

Aqui podriem dir que “entre el molt i el poc està la bona mesura”.

Que els nens i joves coneguin com estan els adults que els han de cuidar potser bò, sempre i quan no els involucrin emocionalment en excés.

En què pensem? En situacions en les que els grans estan en un estat emocional intens (sigui en bé o en mal) i ho comparteixen totalment amb els nens.

Per exemple si hom ha tingut un disgust amb la parella, o a la feina i a més d’arribar a casa entre plors i amb un enuig evident, explica tot el que li ha passat al seu fill o filla. Possiblement, si és un moment encara molt recent dels fets, la manera com es dirà al fill allò que ha passat estarà poc provista d’arguments racionals i molt envoltada de judicis de valor cap als possibles “causants” de la situació. El fill es trobarà així enmig d’una situació per a la que segurament encara no està prou preparat.

El que seria una altra cosa seria aquella situació en què l’adult assumeix ell la “digestió” de la situació i quan ja està més tranquil poc compartir-ho amb els més joves (sigui directament sigui a través de converses que puguin ser escoltades pels més joves). Aleshores podrà trobar respostes adients per a la comprensió del xiquet o xiqueta, podrà parlar-li amb un llenguatge que el petit o jove sigue capaç d’entendre.

A l’altra banda estarien aquelles persones que prefereixen no compartir en absolut les seves emocions amb els més joves. Per això, oculten qualsevol problemàtica que pugui haver-hi a la família, amb la pretensió de no afectar de cap manera als nens i joves. Sovint creuen que quan seran grans ja aprendran què fer i com afrontar cada situació.

Això pot tenir un avantatge: no cal esforçar-se en explicar res als nens, ja que està totalment separat el món de les emocions adultes respecte del món de les emocions dels infants.

Però també pot tenir grans inconvenients: els nens no tenen una vivència de vinculació emocional per part de l’adult. I si no hi ha aquesta vinculació, difícilment el nen o jove confiarà en l’adult. Per al que sigui.

(Important: per la nostra pràctica, arribem a la conclusió de que els nens sempre ho saben tot, i “si hi ha alguna cosa que no saben, saben que hi ha alguna cosa que no saben”. No es pot amagar mai res del tot, sempre s’acaba sabent alguna cosa).

file0002018495969

Per tant, com fer-ho? Què és millor?

Per la nostra experiència, proposem que els adults mostrin les seves emocions. I que ho facin de manera que els més menuts ho puguen entendre.

Quin problema hi ha en què ens vegin plorar? Quin problema hi ha en què notin que estem enfadats? O que vegin que estem tristos? Hi ha inconvenient en què ens vegin contents? (Perquè si l’alegria és una emoció, la tristesa n’es una altra. Només han de conèixer les emocions “positives”?)

Sovint el que incomoda als adults són les preguntes que els nens fan quan els veuen alterats (expressant qualsevol emoció): “mama, perquè estàs trista?”, “papa, t’he fet enfadar jo?”, “com és que avui no vols jugar amb mi?” “perquè crides tant, avui?”.

Els adults diuen coses com “no estic trista” (mentre s’eixuga les llàgrimes) “no estic enfadat” (amb les celles i els llavis ben apretats i la veu ronca) “sempre vols que jugui amb tu, i no puc estar tranquil!” “jo no crido!” “si em fas més preguntes sí que cridaré!”.

Una altra situació, molt intensa pel que fa a l’expressió o contenció de les emocions, són les morts de persones properes. Els adults generalment miren d’apartar als nens d’aquestes situacions i dels enterraments. De tant en tant he pogut veure families en les que els adults pregunten als petits què volen fer: si volen assistir al tanatori, a l’enterrament… i els petits pregunten què es fa a cada lloc i decideixen si hi participen. Si els grans responen clarament el què s’hi fa amb paraules entenedores per als petits, aquestes entendran més fàcilment com es sent tothom, fins i tot ells mateixos.

No es tracta de ficar-los enmig dels assumptes dels grans, es tracta de ser sincers, i que quan estiguem en algun estat emocional evident no mentim sobre com estem.

Com apuntàvem al principi, entre el molt i el poc està la bona mesura. Cada societat té els seus costums, i el que a un lloc es considera normal a un altre lloc és estrany.

Permetre que els més joves vegin als més grans com es comporten els facilitarà l’aprenentatge de com la gent es porta en societat. Perquè, al cap i a la fi, les emocions tenen el seu origen i la seva fi en la convivència entre les persones. No?

Publicat dins de child, emociones, emocions, nens, niños, sentimientos | Deixa un comentari

Germans

Abans les famílies tenien més fills dels que tenen les famílies actuals. I vivien amb menys recursos. Curiós, no? Amb menys recursos se’n sortien. Bé, també és cert que no era estrany que part dels fills es morís d’una o altra malaltia, fins i tot que la mare no superés el part.
També succeïa que la resta de la família extensa (tiets, avis…) estigués molt més propera, fins i tot compartint vivenda. Quan la mare faltava, sempre havia algú altre que -de vegades sense parlar-ho- es convertia en el substitut de la mare pel que fa a criar el nen o nena orfe.
Això avui passa ja molt menys: hi ha menys mortalitat infantil i les famílies estan més disperses. Cadascú viu a casa seva i els suports familiars no sempre són efectius. També es tenen menys fills. Potser hi té a veure el fet que els adults esperen a tenir assegurada la seva situació econòmica per criar i que a més “facin números” per assegurar quants fills poden tenir en condicions adequades.

Potser per això cada vegada hi ha més fills únics. Sense germans. Hi ha qui valora com pobre el fet que un nen no tingue germans. Depèn, no?
Si pensem que a dins de la família és on els nens “s’entrenen” per després sortir al món exterior, potser sí que podriem veure-ho com una pèrdua, ja que aquell fill únic sortirà al carrer amb menys rodatge social que els que sí que tinguen germans. Estarà menys acostumat a viure conflictes i a solucionar-los, a haver de compartir les coses o a lluitar per tenir-les, a escoltar altres punts de vista…
Però d’altra banda, també estarà menys viciat en relacions de domini o submissió amb els altres i anirà amb menys prejudicis en la seva experiència diària.

Sigui com sigui, segurament la clau de volta en com un nen surt “d’entrenat” al món exterior tindrà a veure moltíssim amb el tracte que els seus pares li han donat a ell (i als seus germans si en té).

Quan hi ha un grup de germans, pot passar que algun d’ells sigui el preferit d’algun dels pares -o de tots dos- o que tots siguin tractats per igual. En el primer cas segurament serà fàcil que els fills es trobin immersos enmig de les relacions dels adults, sent tractats de vegades com més grans del que són en realitat; d’altra banda, si els tracten a tots per igual, probablement estarem davant d’uns pares que saben estar al seu lloc i no permeten que els seus fills assumeixin coses que no els toquen.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Pot passar que les edats dels germans siguin molt properes o pel contrari molt dispars, amb molts anys de diferència. El primer cas facilitarà que tots rebin un tracte similar i que els pares concentrin els seus esforços de criança en uns pocs anys. El segon cas pot portar més fàcilment el cansament dels adults i que en algun moment algun dels fills més grans hagi d’assumir tasques de la cura dels seus germans; si això no es converteix en norma, no hi ha problema.

Pot succeir també que algun dels fills tingui alguna característica personal que requereixi de major atenció que els altres (una malaltia, una discapacitat…). De com s’integra aquest fet en la dinàmica de la família dependrà que els altres germans es sentin tractats per igual.

Tot plegat anirà canviant. Poc a poc. Però anirà canviant. Per la senzilla raó que els nens es fan grans, i el que en un moment era important després és irrellevant o bé a l’inrevés. El que per un nen és inexistent, per un adolescent és la fi del món. I al contrari.

Hi ha pares i mares que pateixen molt perquè els seus fills no veuen les coses sempre igual, ni com les veuen ells. Seria molt còmode que fos així. Però no.
I aquest és el fonament del repte de la criança dels fills: l’adaptació als canvis. I quan hi ha més d’un fill segurament els pares i mares han de saber ballar més d’una música alhora. Perquè cadascun porta al ball una música diferent.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Els draps bruts es renten a casa

Les paraules del títol es podrien aplicar a qualsevol àmbit on hi hagi convivint persones i a més tinguin un mínim de preocupació per l’efecte del seu comportament.

Un equip de futbol que aireja totes les coses, fins i tot les dolentes, que passen entre jugadors i entrenador acabarà sent víctima dels rumors i anirà perdent el suport de la seva afició. S’aflebirà i no guanyarà títols.

Un partit polític que tingui discrepàncies internes tan evidents que surtin continuament a la llum transmetrà al públic un missatge d’incoherència i de poca fiabilitat. El resultat serà que segurament tindrà menys suport a les eleccions.

Els treballadors d’una empresa, si no asseguren uns mínims comuns per negociar amb els seus caps seran víctimes perfectes per a que els puguin “comprar” amb beneficis desiguals. Perdran la unitat d’acció i el bon ambient i qui acabarà guanyant serà sempre l’empresari.

I a una família? Què hi passa? Què succeeix quan hi ha discrepàncies entre les persones que hi tenen les responsabilitats? El pare diu que “s’ha de fer això” i la mare diu que “s’ha de fer alló altre”. Aquí tenim un possible conflicte. Encarar la situació d’una o altra manera suposarà que esclati o que es resolgui positivament.

Com pot esclatar? Senzillíssim: una part pensa i diu una cosa i s’aferra a la seva posició. O pitjor encara: no diu el que pensa, però actua segons pensa encara que digue el contrari.

I l’altra part? Fa el mateix. Ja està. Ja ha esclatat el conflicte.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Però en aquest trajecte tan curt han pogut passar coses. Ha pogut passar que el públic potencial (els fills) no estiguin apartats quan hi hagi discussions. Aleshores els fills poden veure’s empesos a prendre partit o a ficar pau. I ja està el mal fet. Els fills no han estat preservats i s’han trobat enmig de diferències entre els adults. S’han trobat en una situació per a la que no estan capacitats. No entenen (perquè encara són massa jovenets per fer-ho) perquè els grans discuteixen per aquelles coses. Però estan allí, sentint i veient allò que passa. Sentint i veient aquell to de veu de menyspreu, aquelles mirades desafiants o tristes, aquelles veus de disgust, les mirades que els arriben a ells demanant-los potser que diguen alguna cosa.

(Per cert, no cal que les discussions siguen sorolloses per fer mal, es pot fer molt mal amb la veu fluixeta).

Ep. També pot passar que les discussions passin en moments o llocs on els fills no hi són. Pot passar que hagin estat preservats, i per tant protegits, dels efectes de les discussions entre els adults. Això estarà bé: els grans poden tenir les diferències que calgui, però no han de permetre que els menuts estiguin enmig.

I d’altra banda, com es pot resoldre un conflicte? Es pot resoldre?

(Parèntesi: diuen que dos no es barallen si un no vol. Depèn. Perquè… aquest “un” què ha de fer per evitar la baralla-discussió-conflicte? No parlar? Aplanar-se als desitjos de l’altre? Deixar-se dominar? El que tindriem aquí seria vencedor i vençut. Quina manera d’estalviar una discussió…)

Però quan la resposta és que sí que es pot resoldre un conflicte de manera més o menys tranquil·la això vol dir que les dues parts volen que es resolgui. Aleshores normalment hi trobarem voluntat. “Voluntats” millor: voluntat d’escoltar, voluntat de parlar, voluntat de millorar, voluntat de provar coses noves, voluntat d’acceptar sincerament que l’altre pot tenir la seva part de raó…

Tant de bo.

La realitat és tossuda. I normalment els fills sempre saben que passa alguna cosa. Sempre ho saben tot. I si hi ha una cosa que no saben, saben que hi ha una cosa que no saben.

O sigue que si de veritat volem evitar perjudicar els fills, millor que ens entrenem en com resoldre els conflictes de manera respectuosa. Acabin com acabin: positivament o en trencament. De totes les maneres, els fills hauran vist un model de com els adults es relacionen. Els fills fan el que veuen.

Publicat dins de child, educación, education, niños | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

És possible “separar-se bé”?

Sí que ho és. Fins i tot pot arribar a ser fàcil. És més senzill quan no hi ha fills. Aleshores la parella acaba separant-se del tot quan arriba a alguna mena d’acord sobre les qüestions materials.

En el cas que hi hagi fills també pot ser fàcil, sempre i quan es tinguin algunes coses clares.

En primer lloc, cal que els qui s’estan separant fiquin davant de tot els interessos dels fills i no els seus.

Hi ha adults que el que fan és dir que prioritzen l’interès dels fills, i en nom d’això poden arribar a fer molt mal a l’altra part, sense pensar en com això pot afectar els fills.

Davant d’una situació imprevista (per exemple per un problema de salut o de feina), l’altra persona pot mostrar-se inflexible en els dies que el nen ha d’estar amb cadascú i no acceptar cap canvi.

Diu coses com que “el nen ha d’estar amb qui li toqui, ja ho van decidir els advocats”, i “això és el millor”. “Si l’altre/a no pot, doncs que s’apanyi”. Aleshores “l’altre” insisteix en que no li va bé, i el nen pot acabar tenint la sensació que ningú el vol “tenir” i que és com una pilota que l’empenten d’un lloc a l’altre.

Una altra possibilitat és que l’adult li pregunta clarament al nen “tu vols estar amb mi, no?” I el nen, davant d’aquesta pregunta directa, per no contrariar l’adult, li diu que sí. Aleshores l’adult s’agafa a allò, perquè “és el que vol el nen, i jo defenso el que vol el nen”. L’adult no es planteja que no li hauria de preguntar d’aquesta manera, ni tant sols que no li hauria de preguntar. El que s’hauria de fer és pensar primer en els fills, acordant entre tots dos unes condicions per a que tingui una relació equilibrada amb tots dos i ficar els mitjans necessaris per això.

Plantejar-li preguntes com la que hem dit fica al nen entre l’espasa i la paret (els psicòlegs en diem “conflicte de lleialtats” entre el pare i la mare, sentint-se obligat a triar entre un i l’altre) i portat a l’extrem pot acabar ocasionant que el nen, per estar tranquil, acabi “triant” i decidint estar amb un i no veient ‘altre. També pot passar que si el nen no vol triar i vol acabar amb el patiment de la situació comenci a presentar problemes de comportament importants (diferents segons la seva edat).

file1061299116518

Una segona condició és no utilitzar els fills per acabar demostrant que l’altre ho fa pitjor que nosaltres. En les converses quotidianes els adults que s’estan separant (i fins i tot els qui ja porten temps separats) poden arribar a demanar als fills que afirmin que ells ho fan bé i l’altre no. Hi ha moltes maneres, petites i subtils, però tan demolidores com una bomba, en que els adults poden fer mal. Per exemple fent comentaris com els següents:

“la roba que et vaig donar l’altre dia o no s’ha rentat o el detergent que utilitza ell/ella és el pitjor del súper. Has vist quines taques portes?”

“què et donen per menjar? Estàs més prim/a!”

“quins ulls! Què no et deixen dormir?”

Cal adobar les frases anteriors amb un to de veu de vegades irònic, sarcàstic, burleta. I moltes altres que superen la imaginació.

Aquestes “preguntetes” fiquen als infants i joves en una situació molt i molt incòmoda: en la seva presència s’està fent un judici de valor de l’altra persona que no està present. El nen pot restar paralitzat davant d’això, ja que tots els nens, sense excepció, s’estimen el seu pare i la seva mare. Al fons, no volen altra cosa que hi hagi respecte entre les persones del seu món. I ell no s’ha separat de ningú, sinó que són els grans qui ho han fet.

Si les coses no es porten bé, pot passar que algun dels adults porti el fill o filla al seu bàndol, contra l’altre. Quan això passa és possible que el nen o nena arribi a no voler saber res de l’altra persona, no responent a les seves trucades ni missatges o fins i tot negant-li la salutació quan es creuen pel carrer.

Una tercera situació que afavoreix la tranquil·litat dels fills és que hi hagi respecte total sobre com l’altra persona fa les coses a casa seva. Quan el nen torna a casa nostra després de passar els dies que li tocaven amb el seu pare o mare, intentarem no preguntar-li què ha fet aquests dies, què ha menjat, si ha fet tots els deures… i menys encara li farem preguntes sobre l’altra persona (amb qui està, qui li truca, si surt amb algú altre…). Si el fill/a vol contar-nos alguna cosa, està bé, que ho faci. Ho escoltarem i ho acceptarem amb tranquil·litat, sense crítiques ni judicis de valor. Al cap i a la fi, si ja ens hem separat cadascú pot estar amb qui vulgui, no?

Una excepció a això seria el fet que tinguéssim constància o sospites de que el nen o nena estigui rebent algun tipus de maltractament. Aleshores el que cal fer és actuar ràpid: assessorar-se amb algun professional com pugui ser un psicòleg, el treballador social del municipi o del barri, els mossos d’esquadra… i si cal ficar una denúncia.

Si ens descobrim a nosaltres mateixos fent les coses que fins aquí hem dit que no hauríem de fer, malament. Si ho veiem, almenys serà bo perquè ens n’estarem donant compte. Si a més tot seguit hi fiquem voluntat de canvi, millor.

I en el cas que no aconseguim canviar per nosaltres mateixos, cal que demanem ajut a algun professional. També serà necessari que demanem ajut si no ens en sortim amb l’exparella.

Si finalment hi ha un esforç sincer, per part de tothom, en el sentit de ficar el nen per davant de tot, els resultats acabaran sent positius per tothom.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Qui fa “botellón”?

Ja fa anys que els joves s’ajunten per comprar begudes alcohòliques i gastar menys diners quan surten de festa. Segons les edats, aquesta pràctica es dóna amb més o menys freqüència.

Així, els joves que encara no han arribat a la majoria d’edat solen practicar-lo menys. En períodes de festes o amb motiu d’alguna celebració puntual.

Els joves una mica més grans el practiquen més habitualment els caps de setmana.

Com sempre, ens escandalitzem quan sabem que algun jove ha begut en excès o bé quan al matí apareix mobiliari urbà destrossat. Oblidem que la majoria dels joves no es passen bevent i que els qui destrossen les coses són uns pocs, poquíssims. La major part dels joves controlen el seu consum dins d’uns límits acceptables.

Ara bé, cal no oblidar que el consum excessiu d’alcohol és un greu, molt greu, problema de salut pública.

Com en tot, lo millor és prevenir.

Com fer-ho?

Ficant multes?

Ficant més policía i lleis més dures?

Qui són les qui més beuen?

Qui són els qui més beuen?

No. El que millor funciona és la prevenció. Clar que ficar-nos a prevenir quan ja estem al moment en que passen les coses… és fer tard.

La prevenció hauria de venir de molt enrera. Des d’anys abans. I no només en festes i caps de setmana (que també). I els adults hi tenen la principal responsabilitat. Coses que poden fer davant dels nens i joves:

  • quan beuen alcohol ho han de fer de manera moderada.

  • No conduir si consumeixen alcohol.

  • No animar mai els nens i joves a provar l’alcohol (allò de “va, home, que una copeta no fa res”).

  • No participar d’espectacles on es faci promoció pública del consum d’alcohol.

  • Parlar sense embuts dels problemes de salut que pot causar el consum excessiu d’alcohol.

 Aquests dies, preparant aquest escrit, he sabut que alguns adults, davant de l’actuació (responsable) de botigues d’alimentació que no venien begudes alcohòliques a menors, van entrar ells a comprar les ampolles i a la sortida les van donar als seus fills.

De ben segur que els adults que actuen així són una minoria. Però no per això és menys preocupant.

 D’altra banda, hi ha el factor de la pressió que el grup fa sobre els qui volen beure menys o simplement no beure. Hi ha joves que no beurien però ho fan moguts per una qüestió de conformitat social.

 Què en penseu? Quina és la vostra experiència amb el consum d’alcohol?

Publicat dins de Uncategorized | 6 comentaris

Iaios que eduquen?

Els iaios sempre han participat de l’educació dels xiquets i xiquetes. Fa algunes dècades era normal que en una mateixa casa visquéssin juntes vàries generacions: quan una parella es casava es ficava a viure a casa dels pares d’algun d’ells. Al cap d’un any o poc més ja es tenia el primer fill…

Les famílies eren àmplies.

Els iaios feien unes funcions que sobretot eren transmetre la seva manera de fer les coses. (La qual cosa no vol dir que ho fessin tot bé, ni molt menys).

Tampoc era estrany que la dona tingués problemes al parir i morís. El fet de viure moltes persones juntes facilitava que els menuts trobessin algú que els donés el vincle afectiu que necessitaven per créixer sans.

 Però tot això va anar canviant. Els canvis socials van fer que les diferents generacions estiguessin ja cadascuna a casa seva. Ja fa anys que normalment treballen el pare i la mare. I els fills, què? Pos a la llar d’infants… o amb els iaios.

Quin paper han de tenir els iaios i iaies en l'educació dels més petits?

A les entrades i sortides de les escoles és molt freqüent veure iaios i iaies portant o recollint als seus néts. Si un escolta les seves converses pot saber que molts iaios i iaies també els donen el menjar, els acompanyen a activitats extraescolars, van a parlar amb els mestres…

Hi ha casos per a tot, per suposat.

Però el que és bastant comú a la majoria de casos és que els iaios diuen “i què hem de fer? Com els hem de dir que no?

I així ens anem trobant a gent gran que arriba molts dies al límit de les seves forces, ens trobem amb pares i mares que saben poques de les coses que fa el seu fill o filla i ens trobem amb menuts que van amb l’agenda carregada.

Sovint alguns d’aquests iaios ens diuen que no s’atreveixen a parlar clar als seus fills i dir-los “no”. I quan escoltem als fills alguns ens diuen que els seus pares no els diuen res d’això.

Personalment, crec que els iaios han de fer de iaios, no de pares. I els pares i mares han de fer el que els toca, no seguir fent de fills.

 Què en penseu? Quina és la vostra experiència?

Publicat dins de educación, iaios abuelos, niños, Uncategorized | 2 comentaris

Parelles joves, maneres velles?

Agafo el bus per tornar de la feina a la universitat. Això del transport públic dóna per molt; és una mostra de tota classe de gent. Hi pugen grans, menuts, joves, rodamons, gent acomodada, estrangers, gent del terreny, estudiants, aturats…

Avui s’assenten al meu darrera una parella de joves. Noi i noia. Deuen tenir uns 20 anys.

Es fiquen a parlar. Al principi crec que la cosa va de xafarderies: que si sempre “està en línia” (dedueixo que el tema és el whatsapp), que si el mòbil es queda sense bateria…

Resulta que no són parella, però parlen de les seves parelles respectives. Tal com la conversa avança, m’assabento que tant l’un com l’altre estan sent controlats per les seves parelles respectives.

M’escriu missatges a totes hores”, “si no li contesto ràpid s’enfada”, “quan jo m’enfado em diu que no tornarà a passar més i al cap d’una hora em diu que perquè no li dic res, que passo d’ell”… Això i molt més pel que fa al terreny 2.0.

T'estimo tal com ets o et vull només segons els meus desitjos?

T’estimo tal com ets o et vull només segons els meus desitjos?

Però la cosa no minva quan parlem del directe: “no sortim si ella no vòl”, “si saludo a un amic em diu que segur que pensava en anar-me’n al llit amb ell”, “una vegada em va agafar el mòbil i el va trencar contra el terra”…

Tota l’estona és així. I la rematada final, compartida per tots dos: “estic amb ell/a perquè em fa pena”; “no el deixo perquè em sap greu, però la veritat és que no sé què faig en aquesta relació, la veritat”, “quan s’acaba la bateria del mòbil descanso”…

Totes aquestes coses em fan pensar en unes parelles gens sanes, formades per persones joves però amb maneres “velles”.

Si segueix aquesta espiral de control i limitació de la llibertat individual, segurament arribarà un moment en que o bé la parella es trencarà o bé es consolidarà una manera de fer que portarà a la manca de respecte i qui sap si al maltracte.

Parlo de persones joves, molt joves.

I em venen al cap situacions que he conegut de nois i noies de catorze i quinze anys que es relacionen igual o pitjor. Que quan un no vol fer alguna cosa l’altre l’insulta i li pega…

 Serveixen les campanyes? Fins on fan efecte? Com arribem a dins de tot de les persones, de les famílies? Com es canvien les arrels?

No sé com, però hauriem de poder veure a cada família, com es relacionen els seus membres entre ells, com es parlen, com resolen els seus conflictes, la manera com s’estimen i com s’odien. Com decideixen seguir endavant i com decideixen seguir camins diferents…

Les famílies haurien de poder parlar amb altres famílies, saber com ho fan uns altres, conèixer altres realitats per comparar i veure maneres de relacionar-se més saludables.

Publicat dins de Uncategorized | Etiquetat com a , , , , , , | Deixa un comentari