Protegir els fills quan els adults es separen

Les famílies de vegades es trenquen. Si hi ha fills el patiment és més gran. Què haurien de fer els adults per tal que els nens pateixin menys? A continuació us proposem unes idees que hem anat elaborant a partir de la nostra experiència amb parelles que es separen i tenen fills:

  • Et separes de la teva parella, no dels teus fills. A ells els seguiràs veient. Tracta’ls com a fills, no com a part de la teva exparella.

  • Si ets tu qui es separa fes-ho ràpid i parla clar. Si és l’altre qui marxa accepta-ho ràpid. La vida segueix per tothom.

  • Si has de dir coses a la teva exparella, no ho digues als teus fills perquè li ho diguen. Això fa patir als fills, i molt. Parla directament amb la teva exparella.

  • És més ràpid parlar amb la teva exparella directament que fer-ho a través de l’advocat. I els teus fills necessiten rapidesa.

    divorci

  • Els fills sempre es ficaran una mica tristos quan marxin de casa teva. No pateixis, perquè a casa de la teva exparella passa el mateix. Accepta-ho. (Ah, i tingues tranquil·litat, perquè amb el pas del temps cada vegada passarà menys).

  • Quan el teu full arribi a casa no li preguntis res de casa de la teva exparella. El teu fill t’ho agrairà: necessita respecte i tranquil.litat. Si vol contar-te alguna cosa, ja ho farà.

  • Quan el teu fill t’expliqui coses que fa a l’altra casa, escolta-ho i respecta-ho. No ho jutgis, no facis comentaris valoratius, no preguntis. Escolta i ja està. Però escolta sincerament. El teu fill veurà que tu respectes a l’altre.

  • Mesura les teves paraules quan parlis de la teva exparella amb altres persones, i més si els teus fills estan prop. Ho acaben sabent tot.

  • Per recordar en el futur: els teus fills creixeran i t’hauràs d’adaptar als canvis. No interpretis els seus canvis com que no volen estar amb tu.

  • Tracta amb respecte a la teva exparella. Si no li tens respecte tampoc l’estàs tenint als teus fills.

Publicat dins de divorci, Uncategorized | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

Com es construeix una família?

Ja hem parlat en altres apartats/entrades anteriors dels tipus de família, mirat des d’una o altra perspectiva.

Ara potser toca veure ja com es fa una família. Clar que no serà el mateix segons el tipus de família que es tracti: no es forma igual una família nuclear clàssica que una família reconstituïda.

Però crec que en tots els casos, o gairebé, hi ha una sèrie de coses que totes comparteixen. Mirem-ho.

(I) Els fonaments

Allò que no es veu (cosa habitual en els fonaments, no?)

Aquí parlaríem de com és cadascú. De les coses que aporta cada persona a la família. I això depèn de la seva forma de ser ( personalitat, caràcter… com vulguem dir-ho).

Es fa difícil aclarir si som d’una manera o altra perquè ja naixem així o perquè ens han fet així. La qüestió és que la persona arriba al moment de crear la seva pròpia família amb una preparació que no la té cap altra persona al món: la seva pròpia preparació. Cap altra persona al món és com ella. I el mateix passa amb l’altra persona, la que viurà amb ella. Total, que ja ho tenim: dues persones que es coneixen més o menys, irrepetibles (com tothom, clar) i que es fiquen a viure junts a veure si la cosa funciona.

La primera cosa que serà necessària és que hi posin ganes: si no hi ha voluntat de fer una cosa nova difícilment es farà. De vegades he vist parelles que s’han ficat a viure juntes per inèrcia: portaven molt temps juntes (fa anys se’n deia que portaven anys de festeig) i el costum d’haver vist que les coses sempre es feien d’aquella manera les portava a no plantejar-se massa què fer. S’ajuntaven i prou. (Quan dic «s’ajuntaven» em refereixo simplement a viure junts; no entraré sobre si estan casats o no).

                 El Josep i la Júlia feia uns 5 anys que sortien junts. S’estimaven (se suposa)  i                      van decidir casar-se. Podrien simplement haver-se ficat a viure junts, però van preferir casar-se perquè els agradava això de ficar-se de blanc i tot el que comporta la cerimònia matrimonial clàssica. Van casar-se, van anar de viatge de noces, i al cap de 6 mesos de viure a la seva nova casa van decidir separar-se. «Vam veure que no ens estimàvem. No érem com ens pensàvem».

Casos com el de la Júlia i el Josep cada cop abunden menys: les parelles solen ficar-se a viure juntes un temps, i si la cosa no funciona ho deixen estar i ja està. Això segurament estalvia patiments innecessaris.

El que deien aquesta parella apunta a un altre tema: de vegades les coses no són com ens esperem.

Ai! Les expectatives…! Quan la gent enceta una relació espera coses de l’altra persona. O més aviat caldria dir que desitja coses de l’altra persona? No és el mateix…

I clar, un espera que les coses vagin bé a la seva manera. I l’altre ho espera a la seva, no a la de l’altre. Si són capaços d’adonar-se que són diferents i que si volen tenir un futur junts caldria que tots dos canviessin, les coses anirien bé més fàcilment. Però si no és així, s’ho passaran malament.

girls

Clar, un espera que les coses vagin d’una manera perquè a lo millor no n’ha conegut cap altra. Per això si ha d’esforçar-se perquè la vida de parella tingui futur haurà de fer canvis i fer coses diferents a com les ha fet sempre.

I s’hauran d’espavilar en comunicar-se clarament, així evitaran malentesos. Si no aclareixen què volen dir en cada situació l’altre interpretarà les coses a la seva manera (bé, en realitat això és el que fa tothom…). Vull dir que si no queda una cosa prou clara el millor és preguntar què vol dir allò que està passant. Si queden dubtes poden aparèixer ombres. I si les ombres s’allarguen doncs no anem bé.

Sabeu què? Que si les coses no s’aclareixen sempre hi ha la sensació que se’ns escapen coses, i aleshores la sensació de confiança se’n va a fer punyetes. I ves, quina solidesa de parella es pot aconseguir així. Cap. O poca. Per això cal parlar clar, i si les coses no funciones doncs es fa el que calgui (ep, sempre dins de límits de respecte amb tothom, eh?) per aclarir-ho o bé es deixa estar i ja està.

La fluïdesa en la comunicació influeix en la confiança que la parella construeix entre ella. L’altre confia en mi? Jo sento que puc confiar en l’altre?

Què vol dir «confiança»? Contar-ho tot, tot? Aleshores no he de tenir cap raconet que sigui només meu? Ho he de compartir tot? No hi ha receptes, almenys això penso jo. Tot depèn.

                Andreu i Jordi creien que la relació aniria bé. Andreu volia una vida tranquil·la 

          i previsible; Jordi també, però no tant. Li agradava que de tant en tant el sorprenguessin. I per això ell mateix en alguna ocasió preparava alguna petita sorpresa per l’Andreu (algun petit viatge, sortir a sopar de manera imprevista…) Però això a l’Andreu no li feia el pes, ni fer-ho ell ni que li donessin a ell les sorpreses. El Jordi es sentia cada cop més incòmode. Aquell no era l’Andreu que ell coneixia. No s’esperava que fos així. I s’enfadava amb ell. Andreu va començar a veure un Jordi menys alegre, desconegut. Fins que tots dos van veure al seu costat a un desconegut.I allò va començar a enfonsar-se.

Si una persona encaixa bé el fet que no es compleixin les seves expectatives, podrà estar disposada a inventar coses per tal de fer alguna cosa conjuntament amb l’altra persona. En canvi, si les coses no van com un esperava i això es viu només com una pèrdua personal és possible que no s’arribi a construir mai un fonament sòlid.

Publicat dins de familia, pareja, tipos de familia | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

Què pensen les famílies de com han d’educar els seus fills?

Normalment la gent no es para massa a pensar amb quins criteris criarà i educarà els seus fills. (Quan parlo de «criança» ho dic en el sentit de la paraula «criar», que ve del llatí «creare», que vol dir «tenir cura, alimentar, tenir fills». També considero el sentit de la paraula «educació», que en el seu origen llatí ve a significar «guiar o conduir en el coneixement»).

Cada família té la seva pròpia visió de què fer amb els fills. Els estudis que s’han fet en els darrers anys amb famílies descriuen bàsicament quatre maneres de considerar com s’han de criar els fills.

Un primer grup de pares i mares consideren que als nens no se’ls ha de fer gaire cosa més que alimentar-los bé i garantir-los una bona salut. Creuen que la natura ha de seguir el seu curs a partir del fet de garantir precisament un entorn el més natural possible. Pensen que les coses del voltant dels nens i nenes no influiran gaire en com creixen, sinó que serà una adequada salut el que garantirà un desenvolupament sa. Aquestes persones són les que es coneixen com «nurturistes».

Un altre grup de persones, les conegudes com «innatistes», pensen que tot el que seran els nens i nenes ja ve determinat pel seu naixement, i que res del que puguen fer alterarà el seu desenvolupament. No es solen preocupar massa d’incidir en la criança dels fills, ja que creuen que tot està previst des del principi. És com si creguessin que els nens i nenes porten una mena de programació que fa que les diferents etapes i fites del desenvolupament dels fills es vagin produint sense problemes i segons el que està previst des del principi.

D’altres creuen que és important assegurar que l’entorn de nens i nenes sigui el més ric possible, ja que pensen que els estímuls que es trobaran al seu voltant determinaran que es desenvolupin d’una o altra manera. Potser són aquestes persones les que donen molta importància a la influència d’elements com «les companyies» amb que es trobin els infants.

Els qui consideren aquesta visió del desenvolupament dels nens i nenes són els coneguts com «ambientalistes».

I en darrer terme, hi ha qui considera que els nens i nenes tenen un paper protagonista en el seu propi desenvolupament, i deixen que vagin prenent les seves pròpies decisions i assumint-ne les conseqüències. A partir d’aquestes experiències els nens van aprenent, desenvolupant-se i entenent com funciona el món. Les persones que tenen aquesta visió són les que hom anomena «constructivistes», ja que creuen que en certa manera, el nen «construeix» ell mateix el seu món a partir de les seves pròpies experiències.

Aquestes quatre maneres de veure el desenvolupament dels infants no són hermètiques, però. Pot passar que un dels adults tingui una manera de veure l’educació dels fills que sigui nurturista i que l’altre adult tingui més aviat una visió constructivista. Aleshores el que passarà és que tots dos aniran ficant en comú la seva manera de veure l’educació i molt probablement aniran modificant el seu propi punt de vista. I això segurament no serà tan explícit com ho presentem aquí. Es produirà a l’hora de decidir coses sobre els fills.

family-mussolsPer exemple, quan els nens es comencin a trobar amb el fet que a l’escola els manen deures per fer a casa el progenitor que té la visió nurturista no donarà cap importància al fet i l’altre (el constructivista) plantejarà als petits que reflexionin sobre el tema i sobre les conseqüències que poden tenir tant si fan els deures com si no els fan. Entre tots dos adults pot passar que el constructivista demani a l’altre (que és nurturista) que li doni suport en allò que està dient al petit. I l’altre li pot contestar que no troba necessari ni tant sols plantejar-se la qüestió.

Què podria passar entre tots dos? Doncs que el qui dóna importància als deures acabi entenent que l’altre realment ho veu molt diferent a com ho veu ell i que el que no li dóna cap importància als deures accedeixi a donar suport a l’altre adult davant del fill.

I així, prenent petites decisions en la quotidianitat dels nens i nens, és com es ventila la manera de veure el món que tenen els progenitors i es construeix l’estil familiar, que difícilment serà únic i pur. Una altra qüestió seria que els adults no es fiquessin d’acord. Aleshores podria ser que un dels dos «plegués» de la seva part de responsabilitat en la criança dels fills, o bé que la solidesa de la parella es fes més feble. I si aquí hi afegim el que en l’entrada anterior sobre la influència de les famílies d’origen, doncs ja ho tenim tot una mica més embolicat.

Ja veieu, tot influeix en tot. Qui s’havia pensat que això seria fàcil?

Publicat dins de educación, education, familia, tipos de familia, Uncategorized | Deixa un comentari

Per on poden començar les dificultats de les famílies?

Ja al principi, des del primer moment. Considerant la família-tipus, a la nostra cultura una família comença quan dues persones decideixen viure juntes.

A la convivència cadascú hi aporta el seu propi bagatge: la seva experiència individual, les seves expectatives, i sobretot la seva visió (gairebé sempre implícita) de com ha de ser la convivència entre dues persones.

Em refereixo bàsicament a la seva pròpia experiència d’haver viscut en una família: la família d’origen. Els seus pares. En aquests ha vist un model de relació, i d’una manera o altra el té en compte al moment de crear la seva nova família. Si considera positiu aquest model familiar, segurament voldrà reproduir-lo; i si el considera negatiu, el tindrà en compte per actuar de manera contrària (o almenys diferent).

Sigui com sigui, la nova família s’enfronta a la tasca de crear el seu propi territori. Anirà bastint, dia a dia, els seus propis costums, els seus petits rituals i activitats quotidianes. La parella s’haurà d’anar diferenciant de les respectives famílies d’origen. Si en aquesta primera fase aconsegueixen inventar el seu propi món i marcar els límits respecte de les famílies de procedència, la consolidació de la futura parella serà més probable. Però si inicialment no és així, la solidesa de la nova família no serà molta i estarà oberta a interferències de gent de fora de la família, principalment una o altra (i de vegades ambdues) de les famílies d’origen.

generacions

Ara bé, la prova de foc de la creació d’una família arriba amb els fills. Quan la nova parella s’enfronta a la tasca de criar els fills és el moment de marcar definitivament la pròpia manera de ser de la família, tallant les interferències externes i desenvolupant la seva pròpia identitat. Decidir si els fills els crien els propis pares o bé permeten que ho facin els iaios; inventar els seus propis costums en qüestions aparentment poc importants com els dinars familiars, les celebracions, etc., fa que la família pugui dir (o no) «nosaltres això ho fem així». I així, dia rere dia, es consolida una manera de fer i una manera de ser: la pròpia i independent (que no vol dir aïllada) o bé una manera sotmesa o depenent d’altres i sense criteri propi. I ara ja amb la presència d’uns fills que presencien aquest model de relació entre les diferents generacions familiars.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Quin tipus de família sou?

Doncs depèn de com ho mirem. Segons en què ens fixem podrem dir que una família és d’una o altra manera. Potser que donem més importància a una cosa que una altra. Una mateixa família, vista des de fora per diverses persones pot ser totalment diferent segons “la manera de mirar-la”.

-Si per exemple ens fixem en la manera com s’ha creat una família i les persones que la formen podem tenir la següent classificació:

  • família nuclear. És la família «clàssica» de la nostra societat. Normalment formada per pare, mare i els fills.

  • Família monoparental. És aquella en què només hi ha un dels progenitors, sigui el pare, sigui la mare. Els motius que sigui així poden ser diversos: separacions, mort de l’altre progenitor, embaràs primerenc portat endavant només per la mare (no es consolida la relació de parella amb el pare).

  • Família reconstituïda. Es forma a partir de les parts d’altres famílies que s’han trencat. Per exemple, un home separat inicia una nova relació amb una altra dona que a la vegada també s’ha separat. Poden tenir fills o no, però seran una família reconstituïda.

  • Família homoparental. Formada per persones del mateix sexe, amb fills o no. (personalment sóc partidari d’incloure aquesta classe de família dins d’alguna de les esmentades abans, ja que em dóna la impressió que subratllen la diferència per motiu de sexe i no normalitzem el fet que les persones poden estimar i conviure amb qui vulguin).

  • Família extensa. És la que tenim al voltant i és la que es deriva de les relacions de pares i germans. Són els iaios, tiets, cosins…

-Si atenem a l‘estil educatiu de la família respecte dels fills, podem fer una altra classificació. Així, podríem parlar de:

  • democràtiques,
  • autoritàries,
  • indulgents,
  • negligents.

Per entendre-ho ens sembla molt clarificador aquest article de la Cristina Conde al seu blog.

La família que està liderada per uns adults que tenen un estil democràtic normalment anirà desenvolupant-se harmònicament i anirà canviant les coses que fa segons l’evolució dels seus membres (per exemple, no tractarà igual una filla quan tingui 5 anys que quan en tingui 15).

La família amb uns adults autoritaris segurament serà rígida en les seves maneres de fer les coses, i els seus membres mostraran en poques ocasions els seus sentiments de manera explícita entre ells.

En canvi les famílies que siguin indulgent o permissives deixaran que els seus membres facin el que vulguin, mostrant respecte per això i fins hi tot donant-hi suport (un perill d’aquest estil familiar seria potser que «la culpa sempre és dels altres», arribant a protegir en excés els infants i joves).

I si a més de ser permissius els adults no mostren gairebé gens d’interès emocional pels fills, possiblement estarem davant d’una família negligent.

family-shadow

-Si atenem  a altres variables, com per exemple si una família té molt marcats i clars els límits entre les persones que la formen podríem parlar de famílies estructurades o desestructurades.

Parlarem de família estructurada quan ens referim a aquelles en què cada persona assumeix les funcions que li són pròpies per la posició que ocupa a la família (per exemple, els adults fan d’adults, i no són els petits els qui assumeixen la responsabilitat de decidir les coses importants de casa. A més, el funcionament de la família sol ser previsible i per tant els fills i filles poden saber amb certa facilitat què poden esperar en el seu entorn familiar de manera habitual).

En les famílies desestructurades, contràriament, hi ha daltabaix respecte de les funcions que assumeixen els seus membres. Per exemple, és possible que siguin els fills qui imposin les coses que una família fa o deixa de fer; també podria donar-se el cas que fossin els avis qui assumissin la funció de prendre les decisions respecte de l’educació dels petits, anul·lant així l’autoritat dels pares.

-Si simplement tenim en compte el fet de l’autonomia que la família deixa als seus integrants podem parlar de famílies deslligades o de famílies aglutinades. La família deslligada deixarà força independència als seus membres perquè facin el que vulguin gairebé sempre. Una conseqüència d’això serà que els membres d’aquesta família tindran poc sentit de pertànyer a la família i a més quan necessitaran ajut tindran dificultats en demanar-lo.

En canvi la família aglutinada marcarà clarament el sentit de pertinença familiar, podent arribar a limitar en gran manera l’autonomia dels seus membres.

Per acabar-ho d’adobar: mescleu ara els diferents criteris de classificació de famílies: quin seria el millor tipus de família? Una família nuclear, estructurada, democràtica?

Pot una família autoritària ser eficaç en la criança dels fills? Les famílies aglutinades sempre seran autoritàries…?

Potser que en cada moment de la vida d’una família sigui convenient un o altre estil?

I després de llegir això, ja teniu clar quin és el vostre tipus de família?

Publicat dins de familia, tipos de familia | Deixa un comentari

Totes les famílies són bones?

Clarament no. Hi ha persones que són perjudicials pel desenvolupament dels altres membres de la seva família. Hi ha gent que maltracta els altres (i de fet podem dir que principalment maltracta els familiars) de manera més o menys explícita i amb més o menys duresa. Un pare o mare pot no haver pegat mai ni a la parella ni als fills, però pot estar fent-los viure un infern només amb les paraules amb què els hi parla. Això seria un maltractament de tipus psicològic, més difícil de detectar que el maltractament físic.

La manera com un es relaciona amb els altres (i això va sobretot pel que fa a l’àmbit familiar), té molt a veure amb allò que s’ha viscut a la família d’origen. Per exemple, l’estil que jo tingui de fer de pare tindrà molt a veure amb la manera que el meu pare va fer de pare amb mi.

En les relacions afectives, no fem altra cosa que allò que sabem fer. I sabem el què hem après, i aprenem el que hem viscut. O sigui, que en certa manera crec que fem amb els altres segons ens han viscut a nosaltres.

Tot l’anterior vol dir que no podem canviar les coses? No podem millorar, amb els nostres fills,  la manera com els nostres pares i mares ens van tractar a nosaltres?

I en sentit contrari, és possible que per una o altra raó eduquem els fills pitjor que els nostres pares ho van fer amb nosaltres?

Totes les famílies poden ser bones? Penso que la majoria sí que ho poden ser. De fet la majoria ho són.

good-family

N’hi ha una petita part que no se’n surten, però. I segurament no sabem tots els casos en què els nens pateixen a casa seva. Desconeixem la totalitat de casos ens els que hi ha un o altre tipus de maltractament. En aquells casos que queda clar el mal funcionament de la família, pot haver-hi fins i tot intervenció de l’administració (vigilant la família, o fins i tot treient els nens d’aquella casa de manera temporal o definitiva). Tot sigui dit, l’administració de vegades també s’equivoca.

Però amb suport adequat (en el moment d’intervenir, en el tipus de suport que es doni a la família: professionals que actuïn correctament, activació dels recursos existents en la pròpia família bàsicament, establiment d’una relació de confiança autèntica amb la família) el mal funcionament es pot redreçar. De vegades, una consulta a un psicòleg, a un mestre, pot donar un nou punt de vista sobre la dificultat que la família està vivint i ajudar a crear una nova manera (més positiva) d’abordar una situació.

Per tant, contestant les preguntes presentades abans: sí que poden canviar les coses, a pitjor i a millor.

Diferents situacions poden fer que la qualitat de la criança que es dóna als fills empitjori (des d’un empobriment econòmic de la família fins una separació dels adults mal resolta, passant per algun accident o malaltia greu que trenqui la continuïtat de la cura dels fills). Però també hi ha elements que permeten la millora de la qualitat de criança: el contacte amb altres famílies que tinguin models més positius d’educació, la disponibilitat de recursos per demanar ajut i orientació en l’educació, i en general, tota situació que permeti als adults dedicar un temps a pensar sobre l’adequació de la seva actuació respecte de les necessitats dels fills.

Idealment, el millor és prevenir, actuant abans que apareguin les dificultats en el si de les famílies. Una eina que hem experimentat com a potenciadora dels recursos propis de les famílies és el grup d’aprenentatge compartit, en el que diverses persones que tenen en comú el fet de tenir fills fiquen en comú la seva experiència quotidiana en la criança dels fills i aprenen els uns dels altres en la presa de decisions referent a l’educació dels seus infant i joves.

En general, crec que una família és bona pel que fa a la tasca de criar els fills si, tal com vam dir en la definició de família que proposàvem a l’entrada anterior, combina adequadament fermesa i tendresa. La fermesa transmet als fills i filles la vivència dels límits (en el sentit que els infants i joves van vivint les normes del context social on estan vivint) i la tendresa els transmet el fet de sentir-se estimats i constitueix la base de la seguretat en ells mateixos. Aquesta combinació permet que els nens visquin en ells mateixos que són algú per al món i que són algú per als seus. Dit d’una altra manera: els altres (la societat i la família) els tenen en compte i els donen identitat.

Publicat dins de child, educación, education, familia, psicòleg, Uncategorized | Deixa un comentari

I què és una bona família?

Us proposo una definició de família que té la pretensió de ser vàlida per a totes les cultures: « una família és un grup de persones que pretenen desenvolupar criatures per incorporar-les a la seva manera de veure el món. Per això fan el que han après anteriorment quan els han criat a ells mateixos».

Reconec que aquesta definició és inexacta per aquelles persones que decideixen viure juntes i a la vegada decideixen no tenir fills. Podrien dir-me «i nosaltres no som una família perquè no volem tenir fills?» I tindrien raó en la seva pregunta-queixa. Però és que jo a la família li dono el sentit de mantenir i estendre una manera de veure el món, una concepció de la realitat; per això crec que és essencial el fet de tenir fills.

És clar que hom pot aspirar a estendre la seva visió del món per altres mitjans que no siguen tenir fills (escriure un llibre, pintar quadres, i ves a saber quantes maneres més). Però jo penso que aquesta és la manera més habitual al llarg de la història de la humanitat.

Dit això, per mi «una bona família és aquella que és eficaç en la seva pretensió d’educar fills, atenent-los adequadament de manera que combina en la criança dosis de fermesa i de tendresa. Això ho fa de diferent manera en funció de les necessitats canviants dels fills, permetent i estimulant l’autonomia dels nens i joves fins que assoleixen la capacitat de viure de manera plenament independent».

Queda clar per tant, a partir d’aquesta definició, que una família no sempre serà de la mateixa manera, estable, sinó que haurà d’anar modificant la seva manera de fer les coses per tal d’adaptar-se als canvis que el creixement dels fills provocaran. Si una família es manté fent el mateix malgrat l’evolució dels fills ens trobarem davant d’una família rígida (per exemple). Però en sentit contrari, si una família canvia tant sovint que no permet als nens trobar en els adults referències estables durant una època del seu creixement ens trobaríem davant d’una família incoherent i impredictible (de la que els nens no sabrien què esperar a cada moment).

O sigui que una família hauria de ser flexible i predictible per les necessitats de les persones a les que està criant.

Des d’uns anys cap aquí, a més, socialment ha agafat molta importància la presència d’altres generacions a les famílies: els avis. Fa unes dècades no era estrany que a una mateixa casa convisquessin diferents generacions d’una mateixa família. Potser això era més clar en ambients més rurals, però no era estrany en general. (Per una reflexió més profunda sobre el tema podeu llegir aquesta entrevista a la psicoanalista francesa Françoise Dolto). Els canvis socioeconòmics dels darrers 50-60 anys han fet que s’hagi fet tot més «urbà», i la família s’ha reduït en la seva dimensió, sent més habitual que convisquin només dues generacions a una casa (pares i fills). I precisament aquesta reducció del tamany familiar ha portat una mena de retorn al passat: els iaios tornen a ser necessaris per la criança dels fills.

Què se’ls demana als avis? Poden fer el que se’ls demana? Han de fer-ho? Volen fer-ho? Com s’arriba a acords reals sobre com s’han d’implicar els avis en la criança dels més petits? Està cadascú al seu lloc o hi ha interferències?

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

La família: abans de començar.

Parlar de la família és un fet que avui és molt freqüent. Cada cop hi ha més experts que diuen la seva sobre el tema. Les xarxes socials han multiplicat la possibilitat d’accés a la informació sobre qüestions relacionades amb el fet familiar. Clicar una paraula a un cercador d’internet i trobar centenars de referències és un exemple que es pot fer ara mateix i que permet constatar aquesta afirmació: 538 milions de resultats si fiquem la paraula «família». Ni més ni menys.

Segurament al nostre entorn ens podríem ficar d’acord, una mica, sobre allò que és una família. La viquipèdia diu que és «un conjunt de persones unides per llaços de parentiu». Actualment ja està acceptat per exemple que dues persones del mateix sexe  formen una família.

Però no és així a tot arreu, ni sempre ha sigut així en el nostre entorn.

FAMILY

I si coneguéssim més amb detall com es constitueixen les famílies a altres cultures ens quedarien sobtats per les importants diferències.

De tota manera, el que sí que sembla que tots els models de família tenen en comú és la funció de criar els fills. Els tipus dels lligams que s’estableixen entre les persones per aconseguir aquesta funció i la força dels mateixos són els que fan que una família sigui diferent a una altra; però conserven sempre aquella finalitat de criar els fills.

Fins i tot hi ha partits polítics que diuen que els nens puguin tenir fins a quatre pares anant més enllà dels llaços biològics.

Sigui com sigui, la família és una realitat canviant que repercuteix fins i tot en la legislació de cada societat.

Les línies que seguiran a aquesta petita reflexió introductòria pretenen fer una mirada senzilla i si és possible útil sobre la realitat amb que les famílies es troben a la nostra societat, al lloc on vivim.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

PREVENIR L’ASSETJAMENT

Ara sembla que aquest tema està de moda. Desgraciadament ha tornat a la portada de les notícies perquè un nen s’ha suïcidat perquè no podia suportar el que li passava a l’escola.
Si anem mirant les notícies anem trobant de manera continuada informacions que ens expliquen que a un o altre lloc hi ha nens i joves que pateixen assetjament per part d’altres.
Crec que a aquestes alçades ja hi ha experiència com per saber com intervenir amb els nens i joves que han estat víctimes d’assetjament. Però tot i això, no sempre les intervencions que es fan són encertades. De vegades encara es victimitza més als qui ja han estat víctimes dels altres. I de vegades no s’actua per reconduir les actuacions agressives dels assetjadors (i no sempre parlem de cops).
En la meva opinió, el que surt sempre més a compte és prevenir. Segons el diccionari consisteix en «preveure (alguna cosa) per impedir-la, evitar-ne l’efecte». I a la vegada «preveure» és «veure, concebre, per endavant (allò que ha d’ocórrer)».
Per tant, en el cas de l’assetjament caldria que veiéssim per endavant allò que ha d’ocórrer. Ens estalviaríem situacions molt desagradables i doloroses. I amb efectes que no es veuen però que poden ser llargs i dolorosos.
Quines són les condicions sota les que es desencadena una situació d’assetjament? Quins elements personals ho faciliten? Quines condicions físiques (de les construccions de les escoles, per exemple) ho fan possible? Quines organitzacions d’horaris, de personal, ho afavoreixen? Quines actituds socials, familiars i professionals ho incentiven?

KONICA MINOLTA DIGITAL CAMERA

Les burles més petites poden fer molt mal.

Perquè no ens hem d’enganyar. Així com hi ha diferents rols dels nens i joves implicats (víctima, agressor/assetjadors, espectadors, col·laboradors, defensors…), tots aquestos mateixos rols/papers també són aplicables a altres persones (els adults) i a les organitzacions i l’entorn físic.
No és el mateix per exemple un lloc on els nens i nenes sempre puguin veure un adult de referència que un lloc on hi hagi racons que queden fora de la vigilància de l’adult.

No és el mateix un parc públic on hi hagi espais ben amplis i il·luminats que un altre on hi hagi racons que quedin ocults.
No és el mateix un adult que quan veu una situació d’agressió (que no ha de ser física forçosament) d’un nen sobre un altre ho considera «una cosa de nens» que un altre adult que hi intervé clarament perquè creu que una agressió sempre és una agressió (del tipus que sigui). I així successivament.
El que surt sempre a compte és avançar-se. En tot. D’això se’n diu prevenir: «concebre per endavant allò que ha d’ocórrer».
Crec que ja tenim certa experiència en conèixer allò que passa. Ara el que cal és tenir experiència en actuar abans. Prevenir. Tenim voluntat? Potser ja ha arribat el moment.

Publicat dins de Uncategorized | 3 comentaris

AIXÍ ÉS LA VIDA, SEMBLA

I de cop i volta es fa present allò que tu ja saps però que encara no estava reconegut per tothom: els pares s’han fet grans.

D’uns anys cap aquí fan menys coses. No moltes menys, no creguis. I les que fan les fan més lents. Ja se’ls hi diu, però ni cas.

I tot d’una: patapam. La salut que diu adéu. Una mica. Una micota. I a l’hospital. Ingrés i trencament total de la rutina, adéu al dia a dia. Ai.

Pel cap passen molts pensaments, molts. I pocs de bons. Estarà molt temps aqui? Se’n sortirà?

En algun petit moment t’imagines un desenllaç fatal. (Cosa que d’altra volta algun dia arribarà. Per tothom). Però no ara. Ara no t’ho imagines. I et sents culpable per haver-ho pensat. Com si el que tu penses tingués el poder de crear la realitat.

I t’obligues a pensar en positiu. Com si el que tu penses tingués el poder de crear la realitat…

Fins que arriba un moment que assumeixes el que hi ha. Estem a l’hospital, no sabem com anirà i confiarem en la gent que hi treballa.

Veus que tot el que t’expliquen té sentit: si li passa això farem allò, si reacciona així farem allò altre. I així.

iaia

I t’acostumes (ràpid, quin remei) a la nova quotidianitat: estem a l’hospital i la teva mare està fomuda. Et trobes amb coses que no t’havies trobat: donar-li el menjar a la boca, ficar-li les sabatilles als peus, caminar al seu costat fins arribar al servei, encendre el llum, obrir l’aixeta perquè va dura (la darrera vegada que va passar tot això entre vosaltres tu eres molt molt petit, ni ho recordes ja, i era a l’inrevès), donar-li la tovallola, tornem-hi cap al llit, poc a poc. Pujar i baixar el llit, així ja va bé. Fica el coixí. Està bé així.

Baixes a sopar o dinar (estàs a prop de no saber a quin dia estàs) i veus altra gent que intueixes en situacions paregudes. No et consola. Però potser així no et sents tan sol.

I tot de cop penses en ton pare, en com l’has vist aquests dies. Desorientat (no molt) i mirant-se la mare com tu no t’hi havies fixat mai que ho feia. Ha trucat quan no ha estat aquí: ha tingut fred? Què ha esmorzat? Ha dormit? Punyeta. Veus als teus pares com no els havies vist mai. Aquest moment no havia arribat mai. Ara sí.

Et venen al cap aquelles coses per les que t’has pogut enfadar amb algú en algun moment. Quines tonteries que et semblen, ara… I t’emprenyes amb tu mateix per no haver dit el que trobes que hauries d’haver dit en temps passats. T’estimo. Sóc el teu fill. Gràcies per ser la meva mare.

Així és la vida, sembla.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari